Presó preventiva

La presó preventiva constituïa un expedient judicial molt freqüent durant el franquisme. La seva ocupació ha descendit progressivament des de la Transició i avui amb prou feines un 14% de la població reclusa espanyola roman entre reixes abans que es dicti sentència, encara que en els dos últims anys s'ha produït un petit repunt. La taxa està per sota de la mitjana europea, entorn del 25%, la qual cosa mostra el progrés liberal de la nostra judicatura.

La major part dels presos preventius són protagonistes de presumptes delictes relacionats amb el tràfic de drogues, membres d'organitzacions criminals i autors de robatoris amb violència. Una singular anomalia acostuma a tenir lloc amb els jutjats en assumptes d'especial transcendència mediàtica: els jutges tendeixen a dictar per a ells major nombre d'ordres d'empresonament provisional, potser per un excés de prudència, per l'obsessió de no ser criticats per excés de benevolència o per la permanència psicològica de l'antic requisit de l'alarma social —que ja no està vigent— per imposar aquest tipus de mesura.

La presó preventiva constitueix una mesura cautelar destinada a garantir que els encausats estaran en tot moment a disposició judicial, especialment en el moment de la vista oral. No és de cap manera una pena anticipada. No ho és fins i tot encara que hagi de relacionar-se com a mesura de proporció amb la pena associada al tipus delictiu del qual està acusat el delinqüent: a majors penes previsibles, més lògica té aquesta cautelar, però sempre que es compleixi algun dels requisits previstos en la llei.

Aquesta breu doctrina general és també aplicable al cas més sorollós de presos preventius d'avui, el dels independentistes catalans que romanen empresonats, en alguns casos des de fa ja més d'un any. Resulta fal·laç l'acusació de parcialitat que alguns dels seus seguidors llancen sobre el jutge instructor i el Tribunal Suprem, per més que les seves resolucions siguin susceptibles d'examen crític. Ni és extemporània una presó preventiva argumentada jurídicament ni la judicatura espanyola persegueix al moviment independentista in toto ni els dirigents d'aquest sector són els únics sotmesos a mesures similars (l'ex-secretari general del PP madrileny Francisco Granados va estar dos anys i mitjà en idèntica situació).

Tot això no significa que les mesures cautelars, per essència efímeres, no puguin o hagin de tornar a ser examinades atenent a raons jurídic-judicials en virtut de les diferents situacions individuals. Dels tres requisits necessaris per legitimar una presó preventiva, hi ha dues que sembla que ja no concorren: el risc de destrucció de proves (obsolet amb el pas del temps) i el de reincidència en el delicte (ja que no ocupen les seves anteriors responsabilitats). Només podria contemplar-se el perill de fugida en cas que els processats fossin alliberats. No és un risc teòricament menor per assegurar la bona fi del procés. Però és major en funció de l'aparença: en tant que la fugida d'alguns dirigents aferma la percepció que la resta podria seguir el seu camí. Però aparença i realitat no sempre caminen juntes. Diversos dels avui empresonats van ser en el seu moment posats en llibertat. Van descartar dràsticament utilitzar aquest avantatge per convertir-se en pròfugs. I van acudir a declarar totes les vegades van ser cridats, fins i tot sabent la probabilitat de ser sotmesos a processament per delictes molt greus, i greument penats.

Per això, tenint en compte que cadascuna de les conductes i situacions individuals no són idèntiques, que ha transcorregut ja un llarg temps de presó preventiva i que falta poc temps per a l'obertura del judici oral, no resultaria contraindicat que l'alt tribunal reexamini l'oportunitat de revisar les resolucions de presó preventiva.