Dibuixos contra bombes

A Barcelona, durant la Guerra Civil, es va experimentar amb una nova tècnica de matar de manera sistemàtica: el bombardeig indiscriminat sobre la població civil, una pràctica que lamentablement es continua aplicant en la majoria de conflictes de l'actualitat, en què no se salven ni els més vulnerables, els infants. El març del 1938 l'aviació alemanya i italiana va experimentar sobre la ciutat llançant les seves bombes, que van tenir com a efecte més immediat la destrucció generalitzada i la defunció de 875 civils, dels quals 118 eren nens, a més de gairebé 2.000 ferits. Al final va ser un dels bombardejos amb més morts de tota la guerra en una sola incursió, després del de la ciutat basca de Guernica. Dos mesos abans, el 30 de gener, 146 infants d'entre 5 i 13 anys esmorzaven al menjador del convent de Sant Felip Neri, convertit en centre d'acolliment de la Generalitat. La majoria eren d'Alcalá de Henares, alguns d'ells orfes que formaven part del milió de refugiats arribats de tot Espanya a Barcelona. En un bombardeig van morir 42 persones, la majoria nens que s'havien refugiat a l'església.

Els nens van viure i van patir la guerra tant o més que els adults. I una de les maneres de combatre les bombes que els queien a sobre va ser fent dibuixos que els servissin per arribar a entendre, si és que era possible, tanta barbàrie. El Born Centre de Cultura i Memòria exposa a Una infància sota les bombes (comissariada per l'historiador Jordi Guixé, fins al 31 de març) una setantena de dibuixos fets per nens de Barcelona i altres poblacions catalanes. Procedeixen del Grup Escolar Lluís Vives de Sants i del col·leccionista Ramon Soley, que els ha anat comprant en subhastes.

Després de passar per davant d'una enorme foto d'un grup de nens a Sant Felip Neri –difícil d'aguantar-los la mirada sabent que molts d'ells van ser assassinats poc després–, s'exposen els dibuixos plens d'emoció, realisme i sensibilitat, en què els nens mostren les seves pors i vivències provocades per la guerra.

Els dibuixos, fets dins del marc de les escoles amb un clar sentit terapèutic i pedagògic, mostren escenes quotidianes, com gent fent cua per poder comprar alguns aliments bàsics (en un d'ells es veu una baralla de dues dones que s'estiren pel monyo), persones assegudes a l'interior d'un refugi, esperant que s'aturin els bombardejos, combats aeris entre avions dels dos bàndols, o l'avanç de l'exèrcit republicà enmig de les trinxeres enemigues.

Tots els dibuixos estan signats per aquests artistes infantils que van documentar la tragèdia: “I. Gallofré, 14 anys”, “Lluís Cervera, 12 anys”, “Joan García, curs preparatori”, “Gemma Vidal, 12 anys”, “Manolito García, 5 anys” i “Sócrates de Pablo Castaño, 12 anys”. Però els dibuixos també van tenir un clar sentit propagandístic i d'instrumentalització per sensibilitzar l'opinió internacional i així poder obtenir nous recursos per cobrir les necessitats dels infants refugiats.

Memòria silenciada

Els dibuixos formen part dels 3.000 que va recollir el Comitè Provincial de Cultura Popular amb l'objectiu de mostrar a la població els treballs infantils. Els van pintar nens d'entre 5 i 14 anys. Altres entitats que van engegar iniciatives similars van ser la Spanish Child Welfare Association of America, la Red Support i les Brigades Internacionals, amb la idea de contribuir a les evacuacions de nens espanyols. Una part dels dibuixos es van exposar a diferents mostres dels Estats Units. Es va editar un catàleg amb pròleg d'Aldous Huxley. També a Moscou mitjançant l'Associació Espanyola de Relacions Culturals amb la URSS.

A l'exposició es poden veure també fotografies protagonitzades per altres nens que van patir la guerra i elements com un tros de fusta cremada recollida el 7 de gener del 1938 entre les restes de l'Escola del Mar, projecte modèlic de pedagogia moderna que va ser destruïda per les bombes. “Els nens van viure el terror massiu des de l'aire. Van viure la guerra i 40 anys de dictadura. Són una memòria silenciada”, va remarcar Gerardo Pisarello, primer tinent d'alcalde d'Ada Colau, durant la presentació.

Un nen de la guerra anomenat Josep Guinovart

L'exposició del Born CCM permet contemplar una obra de gran format de Josep Guinovart, que va patir dues vegades l'efecte de la guerra: a Barcelona i a Agramunt, on s'havia refugiat amb 11 anys dels efectes devastadors de l'aviació, però que també va ser bombardejada. D'aquesta vivència va néixer, als anys noranta, la peça Des del Guernica, en una clara al·lusió a l'obra de Picasso.

La peça s'exposa a l'entrada del Museu d'Història de Catalunya des que l'autor la va cedir, però sense la intenció amb què la va dotar Guinovart: enganxada a una paret que només permet veure-la des del davant. Ara, per primera vegada, es pot creuar per l'interior i contemplar el seu revers ple de frases del mateix Guinovart en les quals fa referència a altres conflictes armats del planeta al segle XX. “Cal exposar-la de manera correcta i digna”, va comentar Maria Guinovart, filla de l'artista.