Els morts d’una guerra, a quatre passes

Els morts pels efectes d'atemptats i guerres són tots iguals. Aquí i a qualsevol altre lloc del món. Però com més a prop es produeix l'acció terrorista o el conflicte armat, més impacte causa veure les terribles imatges que deixen, tant se val si han passat dies, anys o fins i tot dècades. És el que han sentit els milers de persones que han visitat des que es va inaugurar, el 2 de novembre, l'exposició Centelles i el bombardeig de Lleida, en la qual es poden veure les fotografies que va fer el gran Agustí Centelles dels efectes dels bombardejos de la ciutat el novembre del 1937, quan nou aparells Savoia-Marchetti SM 79 de l'aviació feixista italiana van deixar caure la seva càrrega mortal sobre els principals carrers de la ciutat: Blondel, Major, Canyeret i rambla de Ferran. Després de la primera ràtzia, van girar a l'altura de les comportes del riu Segre i van tornar a castigar la ciutat pel carrer Cappont i els marges del riu amb les seves últimes bombes. Per rematar-ho, van metrallar tothom que en aquell moment era al carrer, amb el resultat final de més de 250 morts, entre els quals hi havia mig centenar de nens que eren a les aules del Liceu Escolar. També van deixar més de quatre-cents ferits.

Han passat 80 anys d'aquell dia negre, un dels més tristos de la ciutat de Lleida, però la ferida segueix oberta. La cruesa i proximitat de les imatges ha fet que la gran majoria de persones que han visitat la mostra ho hagin fet en silenci i alguns fins i tot han acabat plorant. La direcció del centre, amb Jesús Navarro al capdavant, ha col·locat a la sala la llista de morts i ferits, perquè són molts els que creuen reconèixer en les imatges els seus avantpassats, avis, pares i germans o algun conegut. L'èxit de la mostra, que ja han vist més de 6.500 persones, ha fet que es prorrogui fins al 4 de febrer.

Algunes de les imatges capturades per Centelles durant el 3 de novembre, després dels devastadors efectes de les bombes italianes a Lleida, ja s'havien vist per separat. Fins i tot una de les fotografies s'ha acabat convertint en una icona de la Guerra Civil, l'anomenada Mater dolorosa pel mateix Centelles, en la qual es veu una dona de genolls plorant desconsoladament per la mort del seu marit —pare del periodista Josep Pernau—. Però en aquesta exposició, que comissaria Oriol Bosch, es poden veure per primera vegada les 70 imatges que Centelles va fer aquell dia, així com la difusió i el ressò internacional que van tenir moltes d'elles i que van fer que aquest treball hagi esdevingut un dels més antològics del fotoperiodista.

Tot va començar quan Centelles, membre del comissariat de l'Exèrcit de l'Est republicà i un grup de periodistes que es dirigien a Barcelona des del front d'Aragó van rebre la notícia del bombardeig de Lleida i es van dirigir cap a la ciutat.

La quantitat d'afectats pel bombardeig va fer que les autoritats locals, davant del col·lapse dels centres de salut i hospitals, portessin els 250 morts al cementiri. El dia 3 Centelles es troba allà el panorama dantesc dels morts i els fotografia, i n'obté 35 imatges, un rodet, en el qual es mostra l'horror dels morts desfigurats i el dolor dels seus familiars, que encara no s'acaben de fer a la idea de la irremeiable pèrdua després d'haver identificat els cossos. Si els rostres d'homes i nens, la majoria dels morts, imposen, el de les dones que ploren i criden encara més. Al llarg del dia Centelles recorre la ciutat amb la seva càmera i fa un segon rodet (35 imatges més) del centre urbà afectat per les bombes, en què predominen les imatges de les tasques de desenrunament dels diferents habitatges afectats.

“Les setanta fotografies que va fer Centelles ens semblen poques avui dia, però en la seva època eren moltíssimes”, explica Navarro, en un moment, a més, en el qual el conflicte que havia començat ja feia un any i mig impedia obtenir el material amb facilitat “i el cost era molt alt”.

Mètode de treball

Les imatges, que s'exposen gràcies a la col·laboració del Centre Documental de la Memòria Històrica (CDMH), que custodia l'Arxiu Centelles després que els seus dos fills el venguessin al Ministeri de Cultura el 2009, “serveixen per posar en evidència el mètode de treball de Centelles, en el qual el fotògraf feia primers plans o plans generals o diferents enfocaments de la mateixa escena, repetint fotografies amb un mateix escenari, canviant els plans o buscant l'instant precís per a cada foto", explica Navarro, que assegura que el que s'ha volgut fer és una exposició d'arxiu, no artística i per això s'ha mostrat el reportatge sencer.

Durant el recorregut de l'exposició, la més vista dels últims anys al Museu Morera, “perquè ha connectat més que cap altra exposició”, és possible veure els contactes amb totes les imatges i les publicacions, moltes d'internacionals, on van aparèixer aquestes fotografies. La cruesa de les imatges i els seus protagonistes, la majoria nens, segons Navarro, fa pensar que un tipus de reportatge com el que va fer Centelles no es podria publicar avui dia a la premsa. “En aquell moment prevalia el rigor informatiu i la fotografia es movia entre la informació i la propaganda. De fet, la República va aprofitar les imatges per denunciar davant de les potències europees la seva posició de neutralitat reclamant que s'impliquessin en el conflicte bèl·lic”.