El paó del Congo canta al delta de l’Ebre

Eren les cinc en punt de la tarda d’aquest dissabte al delta de l’Ebre i es va sentir cantar el paó del Congo. El fet era extraordinari perquè el paó del Congo (Afropavo congensis) és una au elusiva, secreta i nocturna que només viu a les selves més remotes del país africà i, escoltar-la, i veure-la encara més, és la repera, el somni dels observadors més bregats i exquisits d’ocells. Els flamencs a la veïna llacuna de la Tancada van alçar els seus colls interrogants. El cant estrany provenia d’una carpa del Delta Birding Festival (DBF) a MónNatura, a prop de Muntells (Montsià), i era un enregistrament amb el qual il·lustrava la seva conferència el belga Mark Van Beirs, un guia experimentat en expedicions per observar aus que ell mateix ha vist. Fins a 9.200, ocell amunt ocell avall, de les 10.200 espècies que existeixen (li falta, per exemple, el mussol canyella, i mira que li sap greu). La seva xerrada ha estat una de les cites apassionants d’aquesta edició, la cinquena (que acaba aquest diumenge), una cita ja imprescindible per als amants de les aus.

Van Beirs va portar el públic que omplia la carpa fins a un món fascinant, una aventura digna de Conrad: la seva expedició per veure aquest paó llegendari i esquerp. Van estar 12 dies acampats en un lloc que hagués exasperat Stanley i només van veure a la bestiola una vegada i pels pèls (les plomes). A un membre del grup gairebé el devora la formiga legionària de l’Amèrica del Sud. “Probablement no tornarem”, va sospirar —sens dubte, d’alleujament— el guia i birdwatcher.

La tradicional (i exclusiva, tot i que sempre es cola algú) sortida amb els experts convidats a les àrees protegides del delta va permetre a aquest enviat especial ocellaire (colat, efectivament) observar una garsa imperial preciosa, dues fredelugues (aquí les anomenen marineres), diverses àguiles pescadores, una perdiu de mar, dos blauets (fills de l’arc de Sant Martí, com va dir el poeta) i un escuraflascons imprecís, a més de flamencs, capons reials, gavines corses, corriols camanegres…, els que se solen veure, vaja, que un ja porta cinc edicions del DBF.

El festival ha organitzat nombroses sortides per al públic. Entre les més interessants, hi ha les nocturnes, guiades pel biòleg Iago Brugnoli per veure rapaces nocturnes com la mifa (nom local de l’òliba) o, si hi ha sort, el mussol banyut. “Els mussols són meravellosos”, em diu embolicant un cigarret darrere l’altre, “el problema de treballar amb ells són els horaris”.

Entre els convidats d’aquest any destaquen, especialment, dos dibuixants extraordinaris d’ocells que són especialistes en guies de camp: l’irlandès Killian Mullarney, que ja hi va anar la primera edició, i el britànic Ian Lewington, extraoficialment, segons els comentaris que desperten els seus ulls blaus i la seva cabellera llisa i llarga, digna d’una estrella del heavy, l’home més guapo del DBF, tot i que cal assenyalar també la seva semblança amb el Neil de la sèrie Els joves. Quan aquest diari els va preguntar pel secret de dibuixar aus, Lewington, la Field guide to the rare birds of Britain and Europe del qual recomana ni més ni menys que Bill Oddie, va considerar que és qüestió de practicar molt, “com en l’esport o la música”. Mentre que Mularney va assenyalar que la clau de volta és saber mirar i va assegurar que tots tenim la capacitat de dibuixar bé i que no hem de desanimar-nos si ens surt una cadernera que no reconeixeria ni la seva mare.

La combinació d’una època formidable per veure ocells al delta (encara que Mularney opina que la llum és massa intensa per als detalls) i per gaudir dels seus milers d’encants (l’esplendor rosada dels esbarts de flamencs!) amb un programa realment estupend fa del DBF que impulsa la botiga de natura Oryx una experiència fenomenal. La tribu dels observadors d’aus, des dels més obsessius twitchers fins als eterns debutants com Evelio P., que va disposar de diverses hores d’observació i diverses trucades a l’expert José Luis Copete per identificar una simple gavina capnegra mediterrània, ha trobat casa seva en aquest festival. És que aquí pots, a més de fer amics (alguns de rars, això sí) i aprendre de valent, adquirir una reproducció d’una cigonya per posar al menjador, si et deixen; planificar un viatge ornitològic a qualsevol part del món, canviar-te els prismàtics, emprovar-te una manta de camuflatge o que et dediquin un llibre.