Sergi Pàmies: “L’autoficció és onanista; l’autoretrat, implacable”

Més que en cap altre de la desena dels seus llibres anteriors, a Sergi Pàmies (París, 1960) li han trucat amics i familiars per saber si estava bé després de llegir el seu últim compendi de relats, L’art de portar gavardina (Quaderns Crema), 13 textos “especialment tristos” que, com a bona part de la seva obra anterior, en particular des de L’últim llibre de Sergi Pàmies (2000), reflecteix tàcitament el seu baròmetre vital. Si bé aquesta reacció la considera “una victòria de la ficció”, aquests últims cinc anys han estat “el moment de dues absències i mitja: la de la mort dels meus pares; la d'una llarga història d'amor que s'acaba i el distanciament natural amb els fills, que s'han fet grans”. Tot això ja treia el cap a Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006), La bicicleta estàtica (2010) o Cançons d’amor i de pluja (2013), però ara “hi ha l'afegitó no previst de l'administració d'un llegat per la dimensió pública dels meus pares [l'escriptora Teresa Pàmies i l'històric dirigent del PSUC Gregorio López Raimundo] i aquestes tres potes que t'omplien la personalitat i l'agenda ja no hi són…, però hi són. I d'això va la cosa”.

Cada vegada els llibres de Pàmies són més sincers i autobiogràfics, fins a fregar aquí la pura crònica. “És fruit de la pèrdua absoluta de prejudicis: aspiro a la màxima llibertat literària i avui la ficció moderna tolera bé aquesta barreja”. En aquesta alquímia, ha trencat amb el seu sagrat prejudici d'utilitzar els mínims adjectius i adverbis, una liofilització de la qual havia fet senyal d'identitat. “Aquesta vegada sense posar-los no funcionava, potser pel component de l'emoció”. En qualsevol cas, defuig el terme autoficció. “L'autoficció és una etiqueta de la indústria, no dels creadors; jo he utilitzat la tècnica de l'autoretrat, que té dues regles: primer, la decisió que un sortirà, que serà subjecte literari, i la segona, que no és mai complaent, afavoridor; si és bo, t'ha de presentar amb un punt grotesc, pervers, turbulent…”.

Presa la decisió de participar-hi, Pàmies es va passar dos matins al MNAC analitzant les tècniques de l'autoretrat dels pintors i fotògrafs. Perquè “sempre hi ha hagut, i especialment en la història de la ficció, la presència del jo; però avui la narrativa audiovisual, les sèries i el cinema, està canviant la percepció del jo en les lletres: han expropiat part d'un patrimoni narratiu en el qual la literatura era una potència. Ara, aquesta tendeix a centrar-se en el que només es pot explicar en paraules i potser per això cada vegada proposa més mirades interiors susceptibles de ser compartides”. Això i una època “més vanitosa-narcisista”, puntualitza, expliquen l'auge. En aquest panorama, Pàmies creu que “encadenar anècdotes vitals no té sentit, la literatura del jo ha de donar conflicte, emoció, voluntat d'estil, proposar un univers i un estat d'ànim”, enumera. Diferències, doncs, entre autoficció i autoretrat? “L'autoficció és més onanista; l'autoretrat és implacable”.

D'entre els relats aflora un personatge solitari, un punt misantrop, que, diu l'escriptor, ha superat, “no així el protagonista; jo soc més sociable de com em presento”. Això sí, s'ha perdut per sempre l'alegria del nen que va ser. “Tots tenim un moment d'esplendor en la vida i el meu va ser, clarament, entre els 6 i els 11 anys”. Què va passar? “Aquell nen va venir cap a Espanya i enrere va quedar el París d'entre el 1966 i el 1971, l'aventura, l'extravagància de la vida familiar de l'exiliat clandestí”. No soc ningú per a donar-te consells és el text que reflecteix millor aquesta vida (i el que acull la gavardina del títol, indumentària que va predominar en l'imaginari familiar i polític).

Sembla com si, en la clandestinitat, la família, com a tal, hagués viscut millor. “En el moment de la legalització es va donar un duel magmàtic entre els costums de la vida clandestina i les exigències que implicava la normalitat familiar”. En el relat, Pàmies admet, amb un punt de cruesa, que la seva mare i ell van fer pinça per ser “un departament de control de qualitat de la vida” del seu pare. “Sí, vam ser molt injustos amb ell; vist en perspectiva, l'equivocada era la meva mare… A més, el meu pare, des de la meva òptica, era al bàndol dels dolents del partit, que injustament va expulsar persones justament dissidents, com Jorge Semprún o Fernando Claudín; i aquí fantasio amb la idea que el meu pare hauria pogut ser Semprún…” Ho resumeix tot citant Javier Cercas: “Som fills de la nostra història i no de la que ens agradaria, que és el parany actual, la de construir-nos històries a la carta. No esculls el teu pare, i amb molta honra; quan vaig trobar el joc de la gavardina em va permetre explicar tot això sense rancor”.

Els pares de Pàmies semblen resignats amb la democràcia imperfecta que es va aconseguir. “La Transició era el màxim a què es podia aspirar; en el debat entre Reforma i Ruptura aquesta no va perdre per incompareixença, sinó per ser aquella l'única cosa factible; avui hi ha molt rupturista assembleari i només de boca, es fa molta demagògia; la Transició es va arrencar en una mateixa taula amb torturadors i torturats; després, allò es va fer amb una energia de l'esperança, i després sempre arriba el desencís… No, potser no era el previst, però hi era”.

Tot això està escrit en l'estil marca de la casa: ni un punt i a part; frases breus… “Volia aconseguir un efecte torrencial, una necessitat d'explicar turbulenta, però que s'entengués. Soc un lector mala persona i intento aplicar-ho com a escriptor: no vull generar problemes inútils al lector; la meva escriptura no és així pels temps moderns, no és una necessitat frívola; el meu model literari és densitat, concentració i brevetat; si això és el signe literari dels temps, m'hi trobo casualment”.

La brevetat com a norma no explica, segons Pàmies, la seva poca tendència a abordar la novel·la. “Les meves novel·les també han estat breus; no, la meva absència del gènere respon a episodis vitals i al fet que potser no em sento tan segur en la distància llarga o al fet que penso que treballo aparentment amb material no gaire literari”, analitza. En qualsevol cas, excepte algun malaptesa, o algun rabejar-se, és un lèxic no rebuscat. “Busco una llengua molt accessible, és fruit d'una preocupació infinita per no empobrir ni enriquir de manera anacrònica o excessiva l'idioma; trobes una llengua que s'apropi molt al que tu i els teus personatges sou. Per entendre'ns, model Josep Maria Espinàs o Quim Monzó… Escriure bé no és escriure complicat, sinó just a l'inrevés; en castellà, aquí tens Cercas, Jordi Soler o Ignacio Martínez de Pisón: nitidesa, tot flueix, no fer ostentació del domini del llenguatge; millor tocar poques notes, però bones, que deia Miles Davis”, assegura qui va aprendre a parlar català als 11 anys i a escriure'l, als 13 i que creu intuir la inquietud d'escriptors com Monzó per la degradació de la llengua. “Ell ha conegut una Barcelona i una Catalunya on el català popular era més ric… Això està passant per la democratització de la normalització d'una llengua que conviu promíscuament amb altres llengües i això ha de tenir conseqüències”.

En qualsevol cas, l'idioma a L’art de portar gavardina està al servei d'un llibre trist, on el narrador espera “fer feliç algú de debò”; es contraposa els homes que se saben fer necessaris a aquells que són veritablement memorables, i les parelles haurien de saber deixar-ho “abans de caure en la decadència o l'engany”, escriu. “Deixar les relacions quan viuen el seu millor moment és un recurs benèvol de perdedor. És impossible, però com a hipòtesi teòrica és interessant; en el context del conte és, simplement, una manera de viure el fracàs amb una elegància irònica”.

Pàmies, de totes maneres, admet: “M'agraden els llibres tristos si es poden llegir amb un somriure, tot i que reconec que aquí costa. És una aposta estètica més que no pas ètica; la meva visió de la vida és agredolça, tirant a malenconiosa; però això sí, en explicar-la ho faig amb ironia, amb finor, sense rancor…”. Per això, segons com, li deuen trucar familiars i amics.