No faltem al respecte a la realitat

Cada vegada es crida més l'atenció sobre el perill que suposen determinats discursos polítics per a les nostres democràcies. Ja no és que alguns responsables polítics o referents d'opinió pública utilitzin el traç gros per explicar les nostres realitats; el perill rau en què la mentida, la hipèrbole, s'utilitza per construir diagnòstics falsos, sobre els quals es desenvolupen discursos alternatius sense base fàctica pels quals s'ofereixen fórmules polítiques ineficaces. Fixin-se, sinó, en el que passa amb el discurs processista a Catalunya que, a més a més, se sustenta en una constant fugida cap endavant, en la qual res impedeix canviar l'argumentari quan algunes de les seves bases han estat desmentides, o tornar a punts de partida que donàvem per superats. Així, mentre el president Torra continua insistint que Catalunya posseeix, segons el Dret Internacional, el dret a l'autodeterminació (recordin que davant la impossibilitat jurídica, es va optar pel desenvolupament del “dret a decidir”), ara s'afegeix que la lluita per la República no és necessàriament aquella nonada després de les dues pseudo-DUI (declaració unilateral d'independència), sinó que es tracta de lluitar per un estat lliure dels lligams antidemocràtics que representa una (la) monarquia. S'intenta sumar adeptes a la causa a través d'un (nou) canvi de paradigma. El problema no és Espanya en si, sinó una monarquia hereva del franquisme que, sembla, oprimeix l'inexistent “poble” català. I ho dic sense cap ombra de sarcasme atès que soc una republicana convençuda que preferiria que la forma política de l'estat fos una República i no una Monarquia, per cert, parlamentària. No obstant això, no cal confondre la lluita lleial pel canvi de sistema (encara que ara tenim altres prioritats) i l'exigència de depuració de responsabilitats jurídiques, amb l'utilitarisme frívol dels líders processistes que, des de Bèlgica, donen lliçons de democràcia mentre el Parlament està tancat fins a un altre avís perquè, com a institució partidista, només funciona quan hi ha acord entre els independentistes.

No obstant això, aquesta falta de respecte a la realitat, a les dades oficials i als resultats de les investigacions científiques (també les socials) ha pres un gran protagonisme en el Partit Popular. El seu flamant nou líder, Pablo Casado, potser per amagar les seves pròpies vergonyes, s'ha bolcat a aprofitar la situació dels més febles, els sense veu, per iniciar una nova campanya de la por basada en mentides, a l'estil de Farage o de l'indòmit Trump. Els immigrants que fugen de la desesperació s'han convertit en una espècie lacra massiva que ve a conquistar Espanya, a quedar-se amb les nostres feines, amb la nostra sanitat, la nostra educació, etc. Adduint una política de papers per a tothom que Sánchez no ha defensat, Casado ha parlat de milions d'immigrants africans arribant a les costes espanyoles. Res més lluny de la realitat: des de principi d'any han arribat a Espanya (incloent Ceuta i Melilla) menys de 30.000 persones, segons xifres del Ministeri de l’Interior. Les xifres en els últims anys han anat augmentant, i aquest any seran més, però la culpa no és dels desesperats que fugen de la fam, guerres, persecucions i altres xacres certes. Els fets són que Itàlia (i, en infinita menor mesura, Malta), en contra dels valors i principis escrits del Dret de la Unió Europea, ha optat per tancar les seves portes i ports a aquestes persones. Alguns Estats de la ribera sud del Mediterrani, encoratjats per les polítiques migratòries de la Unió, juguen amb la seva capacitat de regulació de fluxos com a mesura de pressió per rebre fons. I, per descomptat, continuem sense plantejar-nos quin és el paper dels països rics en les situacions ruïnoses dels països dels quals provenen aquestes persones: com ha repercutit la nostra globalització econòmica en aquelles terres? Això sí, mentre Casado donava la mà als africans a Ceuta, a l’Aquarius s'ha instal·lat una cambra frigorífica per emmagatzemar els cadàvers que es generen en les seves travessies de rescat. Estiguin atents als comptes de Twitter de dues expertes en la matèria, Gemma Pinyol i Amparo González, que ni tan sols a l'agost permeten que ens oblidem d’un horror com aquest.

Recordava Eloísa del Pino aquesta setmana a Agenda Pública que l'existència de dades, d'anàlisis i d'avaluació de les polítiques públiques obliguen els que ens dediquem a l'anàlisi de la realitat a no quedar-nos en l'anècdota o en la dada conjuntural, a posar les llums llargues per impedir que els arguments falsos i els discursos populistes arribin per quedar-se i soscavin la bases dels nostres sistemes democràtics.

Argelia Queralt és doctora en Dret i professora agregada de la UB.