Opi

Quan una organització política o un particular es mostren inclinats a buscar un equilibri entre les propostes de la socialdemocràcia i el liberalisme, susciten a l’acte en els partidaris de l’esquerra integrista i els seus dirigents una irada reacció de condemna moral. Hi veuen fariseisme, perquè consideren fora de tota lògica progressista la pretensió de regir-se per la realitat dels fets i no per les consignes d’una ideologia impermeable, i despatxen l’assumpte amb un vell sil·logisme: “Si diuen que no són ni d’esquerres ni de dretes, és que són de dretes”. És una d’aquelles màximes que es diuen, no com el producte d’una reflexió, sinó com un reflex condicionat, i l’eficàcia de la seva repetició descansa en la suggestió mòrbida que causa la paraula dreta en l’imaginari dels que adquireixen mimèticament la frase.

És el símptoma d’una descomposició, perquè la síntesi del centreesquerra i el centredreta ha configurat la democràcia europea des de la segona meitat del segle XX, i el menyspreu de què és objecte indica que una part important de l’opinió pública, la que domina en l’educació i la cultura, i alimenta les xarxes socials, renuncia als beneficis, els drets, les llibertats, la forma de vida privilegiada que han conegut les últimes generacions d’europeus. Mentre que la dreta postmoderna té molt poc a veure amb la seva predecessora d’abans de la Segona Gran Guerra, l’esquerra postmoderna, la que a la caiguda de la Unió Soviètica va trobar una raó de ser en l’ecologisme, la lluita contra els transgènics i la defensa de les identitats col·lectives, ha anat a parar de nou a les tenebres dels anys trenta i de la Guerra Freda. Alguns dels objectius que ambiciona no haurien excitat els ànims dels seus avis, però els mou el mateix afany de substituir l’ordre democràtic per una utopia revolucionària. Coincideixen en això amb l’extrema dreta i el nacionalisme, i no ha doncs d’estranyar ningú que en ocasions s’hi ajuntin amb tanta facilitat.

El 1955, Raymond Aron va escriure L’opium des intellectuels per refutar la dràstica separació que en aquells anys es produïa a França entre la dreta i l’esquerra, i mostrar les arrels mítiques del pensament de l’esquerra radical. Sartre i els intel·lectuals progressistes del moment justifiquen els crims de la Unió Soviètica en nom del triomf ineluctable del proletariat, s’impliquen en la revolució cubana o adopten la fe maoista sense tenir la menor idea del que passa a la Xina, mentre protesten enèrgicament per qualsevol acció dels Estats Units. L’adhesió al comunisme dels pensadors francesos permetia revestir-se amb el posat moral del compromís. Si per Marx la religió era l’opi del poble, per Aron el misticisme revolucionari és l’opi dels intel·lecuals. Avui el paper dels intel·lectuals l’ocupen amb més eficàcia els personatges mediàtics. El consum d’opi s’ha democratitzat.