Estimulació cerebral profunda per tractar l’anorèxia resistent

Dos elèctrodes situats en unes zones profundes del cervell i connectats a una bateria sota la pell podrien ajudar a tractar l’anorèxia nerviosa en pacients que no responen als tractaments convencionals. L’Hospital del Mar de Barcelona està assajant amb diversos malalts aquesta tècnica neuroquirúrgica que ja ha provat la seva eficàcia en altres patologies com el Parkinson o la depressió. Ara com ara, els investigadors han operat quatre pacients, i en tres d’ells ja s’han detectat resultats “satisfactoris, per bé que variables”, asseguren els metges que participen en l’estudi: han començat a guanyar pes i se n’ha registrat una millorança psicològica. Falta tractar, no obstant això, quatre malalts més per acabar l’estudi i tancar les conclusions.

L’estimulació cerebral profunda, com es coneix aquesta teràpia, és una tècnica neuroquirúrgica que consisteix a enviar impulsos elèctrics des d’una bateria col·locada sota la pell a uns elèctrodes situats en unes determinades zones del cervell. Els elèctrodes alliberen els senyals elèctrics en aquestes àrees cerebrals per estimular l’activitat nerviosa de la zona i regular la funció cerebral afectada per aquesta patologia. En el cas de l’anorèxia nerviosa, els investigadors han col·locat dos elèctrodes minúsculs (menys d’un mil·límetre) en el cíngol i el nucli accumbens, dues àrees del cervell que pertanyen al sistema límbic, una zona clau, segons els investigadors, en la fisiopatologia d’aquest trastorn alimentari. En aquestes àrees del cervell, a més, ja s’havia provat favorablement l’estimulació cerebral profunda per a altres dolències.

Aquesta tècnica no estimula la gana ni les ganes de menjar. De fet, no tracta l’anorèxia en si mateixa, sinó les dolències i símptomes associats, com l’ansietat o l’afectació a l’estat d’ànim. Aquest trastorn alimentari, que afecta l’1% dels joves, és el problema de salut mental amb més mortalitat i comorbiditat, com la depressió o el trastorn obsessiu compulsiu. El que permeten els impulsos elèctrics que surten dels elèctrodes és inhibir un circuit cerebral que funciona de manera anormal i que està vinculat, precisament, a l’estat d’ànim, l’ansietat i el mecanisme de motivació i recompensa.

Però l’estimulació cerebral profunda no està indicada per a tots els pacients, almenys ara per ara. Els investigadors han posat el focus en el 30% dels pacients de llarga trajectòria (més de 10 anys malalts), que no responen als tractaments convencionals. L’estudi de l’Hospital del Mar només inclourà vuit pacients; la selecció és molt minuciosa, perquè la intervenció és complexa —un sistema robòtic de precisió perfora el crani per col·locar-hi els elèctrodes i després s’integra la bateria sota la pell— i els pacients han d’estar en plenes facultats cognitives per decidir si participen o no.

L’estimulació és constant però la tècnica és reversible i ajustable, perquè es pot apagar la pila de la bateria o regular la seva potència des de l’exterior (els especialistes controlen el dispositiu des de fora mitjançant un mecanisme Bluetooth). De fet, l’estudi afegeix, a més, un cegament doble, la qual cosa significa que els investigadors també poden desemmascarar l’efecte placebo. “Els fem un seguiment d’un any. L’estimulació és constant però, durant una part d’aquest any, apaguem la pila de la bateria sense que ho sàpiguen ni el pacient ni el psiquiatre, per veure com evoluciona”, apunta la doctora Gloria Villalba, la neurocirurgiana responsable del projecte.

“De moment s’han tractat quatre pacients i no hi ha hagut complicacions. En tres d’ells hi ha hagut una resposta variable però el grau és satisfactori: una de les pacients va guanyar 10 quilos en un any; una altra ha guanyat tres quilos en dos mesos i l’únic home de l’estudi ha estabilitzat el seu pes. Però, a més, els tres han millorat en els problemes associats, com la depressió, l’ansietat i les obsessions: ha millorat la seva capacitat de socialització, tenen inquietuds, un ha trobat feina”, concreta Villaba. Un dels casos intervinguts, no obstant això, no ha presentat cap resposta els set mesos posteriors a l’operació, tot i que els investigadors apunten que “està demostrat que poden trigar fins a un any a respondre”.

Queden quatre pacients per intervenir. Cada cas, assenyala Villaba, s’estudia de forma minuciosa i individualitzada. No necessàriament s’estimulen de forma simultània les dues àrees del cervell. Primer es valoren les característiques de cada pacient, la seva comorbiditat i la simptomatologia associada a la seva anorèxia nerviosa. El trastorn obsessiu compulsiu està més relacionat amb alteracions a l’àrea del nucli accumbens i la depressió, amb el cíngol.

A Canadà, la Xina i Oxford també estan estudiant aquesta tècnica per tractar l’anorèxia i estan provant l’estimulació en altres àrees del cervell. Però, malgrat les bones expectatives que genera aquesta teràpia, els investigadors demanen prudència. Si es constata la seva eficàcia per tractar l’anorèxia, encara es trigarà uns anys a aplicar-se en la pràctica clínica.