Sobre la immortalitat

Diumenge passat al vespre, la televisió catalana va emetre un programa dedicat a les investigacions científiques que s’estan fent per tal de resoldre el problema més gran que té l’ésser humà: mor. Ja han aconseguit que uns ratolins visquessin un 40% més de temps que no haurien viscut si no haguessin pres unes pastilles que retarden, pel que sembla, el desgast de les cèl·lules i l’envelliment. Si això acaba resultant factible en el cas dels homes, llavors viuríem cap a 120 anys, i, amb el temps, 160, 200 o 300: molt poca cosa, en realitat, si es compara amb el temps que van viure els grans patriarques i prohoms de l’Antic Testament, que ronda els 800 o 900 anys.

Una investigació d’aquesta mena —que comporta despeses de milers de milions, quantitats menudes si es compara amb les vendes previsibles d’un elixir de vida com aquest— només pot ser fruit d’una civilització completament secularitzada: solament una persona que cregui que no hi ha cap altra vida fora d’aquesta és capaç d’entossudir-se a allargar la vida terrenal fins a límits tan fantasiosos. Tota persona creient, per contra, recorda amb La Bíblia que les nostres vides són com brins d’herba menuda, que creixen i un dia desapareixen. Fins i tot una civilització pagana com la grega tenia una sèrie de mites molt sensats, com el de les Parques, una de les quals dona el fil de la vida, l’altra en fa un cabdell, i la darrera talla el fil quan ha arribat l’hora. Però tampoc cal haver estat grec per fer-se a la idea que un hom es mor un dia o altre. Totes les cultures del món ho saben, ritualitzen el traspàs a l’altre món, i miren de fer-se il·lusions sobre una vida futura i eterna: els egipcis s’enterraven amb menges i servei; els cristians creuen en la resurrecció de la carn —això només s’esdevindrà el dia de l’Últim Judici—; d’altres creuen en la transmigració de les ànimes, d’altres en la reencarnació en algun ésser millor, o pitjor, del que un ha estat en la vida anterior.

Entrar en el camí de la immortalitat —encara que, de moment, només ens assegurin uns quaranta o cinquanta anys més de vida— és, des de l’òptica de qualsevol sistema religiós, una blasfèmia, un atemptat al principi més insondable de tota religió i, en realitat, de tota existència: potser hi ha o no hi ha vida més enllà de la mort, però la mort és inexorable. No és estrany que siguin els nord-americans els qui més cabals posen en aquesta folla investigació: són, en aquest moment, el poble més secularitzat, el més ingenu i possiblement el menys llegit de la terra. Només cal veure com es prenen la mort en aquell lloc: a Nova York, per exemple, hi ha una funerària cada dues illes d’edificis, dissimulades rere uns grans aparadors que semblen decoracions de carnaval. De la mort, en fan comèdia.

Mentre la religió ocupava un lloc preeminent en la cultura d’un poble, tot era ple de llibres sobre “l’art de ben morir” i, en sentit escatològic, sobre la immortalitat de l’ànima, atès que el cos, com sembla clar, queda reduït a la mateixa pols que l’argila de què va ser format Adam. Tres diàlegs de Plató, Fedó, República i Fedre, parlen de la immortalitat de l’ànima. No parlen d’altra cosa que aprendre a ben morir les Cartes a Lucili, de Sèneca, matèria molt escampada entre els estoics. Els epicuris, més realistes que cap de les escoles hel·lenístiques, creien que l’ànima era tan mortal com el cos. (He sentit amics de la gresca postulant que, quan ens morim, el que es mor és l’ànima; el cos perllonga l’activitat de la vida sota la forma de la destrucció de la matèria.) L’edat mitjana, assotada per epidèmies de gran mortaldat, no parava de representar les danses de la mort tan ben dibuixades per Holbein, com una mena de conjuració paradoxal. Montaigne va escriure els Essais amb la idea que “filosofar és aprendre a morir”; i hi ha persones que el llegeixen quan se n’assabenten, per veure si en treuen una o altra lliçó: es moren igualment, però confortats.

En suma: si les galàxies més llunyanes de la Terra es troben a milers de milions d’anys-llum, i si moltes estrelles milionàries són vistes però ja no existeixen, com pot cometre l’ésser humà la ingenuïtat de pensar que sobreviurà a la immensa durada de l’univers? Vanitas vanitatum, et omnia vanitas! Som un airet que passa (hébel, en hebreu), un oratjol invisible que corre i ja no és, un fum evanescent, un instant immesurable, de tan petit, dins de l’ordre i el temps de l’existència de totes les coses.

Per això convindria que aquell famós vers de La Bíblia que hem citat fos traduït d’una altra manera: perquè vanitas, “vanitat”, avui vol dir una altra cosa: és justament l’orgull i la prepotència cega sobre les quals s’ha bastit aquesta impúdica investigació farmacèutica. Hauríem de dir, i seria el que diu l’original bíblic: “Evanescència de les evanescències; tot és evanescent”. I pensar que, ben mirat, la mort és el que dona ple sentit a la vida i li atorga essència.