El mandat de l’1-O o l’autoficció política

Ni tan sols Màxim Huerta arruïnarà la festa d'aquests últims quinze dies, en particular a Catalunya. Gairebé no hi ha costum, ni a Espanya ni a Europa, de ministres que accedeixin a un govern, amb les seves piulades i les seves barrabassades a coll, perquè tot plegat és massa nou. Alguns els han d'esborrar a correcuita, d'altres han d'ignorar-los sense desdir-se'n o amb prou feines matisant-los, molts d'altres assumeixen que el personal entendrà la lògica interior de la xarxa social. Ens hi acostumarem sense problemes, de la mateixa manera que fins i tot Màxim Huerta pot extingir coses tan indignes i indecents a tot Europa com el 21% de l'IVA cultural.

Però l'incendi que segueix viu és un altre. Es diu 1 d'octubre com a font de legitimitat del legitimíssim de Puigdemont, en versió Joaquim Torra, o en versió Artadi, o en qualsevol altra versió. Quan Pedro Sánchez o Mertixell Batet o Miquel Iceta dialoguin políticament amb Torra o amb Artadi possiblement escoltin com a condició inexcusable que tota discussió sobre la qüestió catalana es remunta al dia 1 d'octubre (no, per descomptat, al 6 i 7 de setembre). Alguns poden pensar que es tracta d'exigir les disculpes que no va oferir el Rei en el seu discurs uns dies després. D'altres reclamaran una protesta simbòlica per un maltractament a la ciutadania que és inacceptable en democràcia. I uns altres fins i tot podran demanar la gestió política d'una presó preventiva que només en part depèn del Govern.

Però l'assumpte de fons és en un altre lloc, i em sembla més greu des del punt de vista democràtic. El que de debò significa el mite nou de l'1-O no són les agressions i els excessos d'una policia que obeïa els seus comandaments; el que significa per a l'independentisme l'1-O és una oportunitat culpable per defensar un "mandat" que obliga qualsevol poder democràtic a ser conseqüent. Torra ho ha dit moltes vegades, com ho han repetit Artadi i molts d'altres. Aquell dia va quallar l'evidència inapel·lable de la voluntat popular de Catalunya de ser independent. Ho diu la CUP cada dos per tres, ho diu Junts per Catalunya, ho diuen molts al PDeCAT, i a ERC se li sent dir el mateix. Potser aquesta mateixa sintonia és el que revela la falsedat d'un argument que des de Catalunya té poca contrarèplica.

És veritat que, després de les porres més matineres, molta gent va canviar de criteri i va decidir anar a votar: uns manifestaven un sí de ràbia terminant, d'altres van votar en blanc com a protesta testimonial i uns altres van anul·lar el seu vot per enviar-los tots a passeig. Però fins i tot així, amb la vergonyosa exhibició d'impotència policial i de miopia governamental, la població que va acudir a votar no va superar en cap cas el 50% i el sí tampoc va arribar a aquesta xifra, ni tan sols si hi incloem les taules i els col·legis que havien estat intervinguts.

L'independentisme omet aquesta dada i apel·la una vegada i una altra a la legitimitat i el mandat d'una consulta on faltem més de la meitat dels catalans, precisament tots aquells que sí que vam anar a votar el 21 de desembre. És mentida que l'1 d'octubre donés legitimitat o cap mandat, almenys democràtic, a l'independentisme, ni unilateral ni negociat. Faltava gent encara perquè això fos veritat: pot ser que creixi aquesta població segura de la virtut de separar-se d'Espanya. Però encara no ho ha fet.

Avui, en realitat, el Govern a Espanya assumeix com a propi, com a espanyol, el conflicte català, i aquest conflicte no consisteix a grapejar una data dolorosa com l'1 d'octubre, sinó a oferir les sortides polítiques i decoroses a l'independentisme polític i civil perquè abandoni el mite de l'1 d'octubre com a data fundacional i l'arxivi, emotivament i justament, com una derrota. Va perdre a mans no d'Espanya, sinó de la majoria de catalans que no van donar suport a una votació esbiaixada, parcial, maniquea i lligada. Pot ser que un dia aquesta data figuri en la prehistòria fundacional d'una República catalana. De moment és l'exhibició prepotent d'un poder democràtic contra més de la meitat de la població. L'1 d'octubre serveix a la litúrgia de la independència, però no a litúrgia democràtica: és una versió política de l'autoficció literària.