Tots contra Rivera

El fulgurant canvi que hem presenciat en la presidència del Govern espanyol no és fruit únicament d’una coalició negativa, molt ben explicada per Santos Juliá en aquestes mateixes pàgines, sinó de dues. Hi ha una coalició visible, que s’expressa en els vots a favor de la moció de censura i de la conseqüent investidura de Pedro Sánchez i versa sobre les responsabilitats polítiques de Mariano Rajoy per la corrupció oceànica del seu partit, però hi ha una altra coalició subterrània, més àmplia que la primera, en la qual participa fins i tot el Partit Popular, i que afecta directament la data de les eleccions. Aquesta coalició va dirigida a tancar el camí de la Moncloa a Albert Rivera, i la seva existència no explica tan sols la negativa de Rajoy a convocar eleccions i a dimitir, sinó també l’actitud dels altres partits, amenaçats per una immediata convocatòria electoral que havia de situar el líder de Ciutadans en una posició, pel que fa a expectatives de canvi i de victòria, similar a la de Felipe González el 1982 abans d’accedir a la Moncloa.

Ciutadans ha estat fins ara el partit que més capital electoral ha acumulat en relació amb la corrupció del PP i la crisi constitucional catalana. L’acció de la justícia en els propers mesos, tant pel que fa als casos pendents de corrupció del PP com a les responsabilitats penals per la secessió catalana, havia de contribuir a augmentar encara més aquest capital, tal com han anat detectant els sondejos d’opinió. Res feia pensar en la reversió de la tendència en un partit sense responsabilitats de govern als ajuntaments i a les comunitats autònomes i aliè, per tant, al desgast i a la corrupció, més aviat al contrari. Com a oposició cada vegada més visible, tant a Catalunya com a Madrid, el pronòstic d’un creixement imparable de la figura de Rivera era fins divendres un tòpic compartit.

Convocar eleccions immediatament, amb un PP noquejat i desorganitzat, era el negoci més sucós al qual podia aspirar Ciutadans. Per poc que es fessin bé les coses, Rivera havia de substituir Rajoy, i Ciutadans, el PP, situant-se almenys com a partit sènior de la dreta i, en el millor dels casos, devorant l’espai conservador sencer a favor seu. Aquesta operació havia de ser tan fulminant com ho ha estat l’assalt de Sánchez, i s’havia de concretar en una convocatòria electoral immediata, gràcies a la dissolució anticipada que Rajoy es va negar a fer, o en una convocatòria una mica més diferida, potser a la tardor, després que la dimissió de Rajoy deixés pas a un Govern del PP debilitat i amb una enorme confusió pel que fa als lideratges.

Dit d’una altra manera: el PP no es podia permetre anar a eleccions ara amb el seu líder políticament inhabilitat i sense saber en qui podia confiar per intentar mantenir-se al Govern. Per a Rajoy era millor la derrota que ha patit davant la coalició negativa que qualsevol altra circumstància que pogués obligar-lo a convocar eleccions a curt termini. Sota la consigna de qualsevol cosa menys Rivera, Rajoy va trobar el consens tàcit de totes les altres forces parlamentàries, al qual va contribuir amb la seva negativa a dimitir o a dissoldre.

Els nacionalistes bascos, clau de la moció de censura, tenen un lloc molt destacat en aquesta coalició. Ciutadans és el seu enemic jurat, que veuen com el lladre del seu estatut d’independència fiscal. Per als nacionalistes catalans, el partit de Rivera és doblement maleït: perquè ha nascut a Catalunya, de la crítica i del dissens respecte al catalanisme sobiranista hegemònic; i perquè s’ha convertit en la principal força de l’oposició, amb vocació d’avançar en la perifèria de Barcelona i en el territori profund en ocasió de les municipals i de convertir-se en alternativa de Govern. Aturar Ciutadans és la consigna aglutinant entre els independentistes de tot encuny –ERC, el PDeCAT i la CUP–, a la qual fàcilment s’afegiran els altres partits amb els quals es disputa el vot oposat a la secessió.

La partida entre Podem i Ciutadans també és doble. És una disputa antagònica en les idees polaritzades i competitiva en el protagonisme renovador del sistema de partits, en què cada un dels nous aspira a substituir el vell o almenys a situar-lo en posició subordinada. Les eleccions immediates havien de proporcionar a Ciutadans l’oportunitat de guanyar el PP sense que Podem hagués pogut vèncer encara el PSOE.

Per a Sánchez era una jugada a tot o res, la clàssica oportunitat caiguda del cel, que qui aspira a guanyar el poder no pot desaprofitar. Sense risc i sense gosadia no s’obté res en circumstàncies tan decisives i perilloses. Es tractava d’utilitzar la corrupció per construir la coalició contra Rajoy i l’ambigüitat sobre la convocatòria d’eleccions per construir la coalició contra Rivera. No era possible fer una sense l’altra. Calia fer-ho, a més, amb sigil i nocturnitat, tal com aconsellen les millors –o pitjors– arts maquiavèl·liques, que només es denuncien quan les practiquen els altres.

Rajoy ha caigut, però Rivera ha perdut el seu envit, que era substituir-lo directament en unes eleccions anticipades, mentre que ara s’haurà de limitar a disputar amb el PP per la primogenitura de la dreta. Queda el marge de l’error socialista, pel qual treballaran Ciutadans i el PP, aquest amb una mica menys d’intensitat, abstret com estarà en les seves coses. Si es produeix immediatament, si té grans dimensions, si és un escàndol enorme, l’apel·lació a unes eleccions immediates pot tenir sentit, tot i que caldrà recordar que la coalició adversa seguirà en peu mentre el PP no hagi posat ordre a les seves files.

En la lògica florentina desplegada aquests dies, les eleccions es convocaran quan els dos grans partits del sistema estiguin en disposició d’entrar en disputa sense témer pèrdues irreparables. Això succeirà quan la talla de Sánchez s’hagi consolidat i Rajoy pugui deixar la casa popular raonablement ordenada. Difícilment serà abans de la gran cita electoral del 26 de maig del 2019 (europees, municipals i autonòmiques a 13 comunitats), una primera prova molt convenient sobre la nova correlació de forces, en la qual ja se sabrà si els dos grans partits del torn de poder, el PP i el PSOE, segueixen encara assetjats pels nous o bé han aconseguit mantenir-se. Al capdavall, aquesta era la qüestió de fons que es jugava a la moció de censura.