No és la bandera

Ciutadans va presentar diumenge la plataforma Espanya ciutadana, amb la qual pretén sumar al seu projecte gent d'ideologies i preferències polítiques diferents. El ganxo és Espanya, una Espanya desacomplexada que exhibeix amb orgull els seus símbols: l'himne i la bandera. Al projecte l'anomenen patriotisme cívic i el missatge és que sorgeix per “fer front al nacionalisme i al populisme”. La lògica avidesa electoral del partit d'Albert Rivera no va dubtar, no obstant això, a proposar una posada en escena que, paradoxalment, va estar plena de gestos sentimentals cap al nacionalisme, en aquest cas el nacionalisme espanyol. El moment culminant d'aquesta estratègia van ser les llàgrimes de Marta Sánchez després de cantar els versos que ella mateixa ha escrit per a la Marcha real. L'apel·lació a les emocions, servir-se d'Espanya com a element cohesionador per enfrontar-se a l'independentisme català, la falta de concreció d'aquest significant buit, el de patriotisme cívic, on pot entrar qualsevol cosa: els responsables de Ciutadans sembla que pensen que quan ve d'ells es poden permetre qualsevol llicència, per més populista o fàcil que sembli.

El discurs que hi ha al darrere d'aquesta nova iniciativa de Ciutadans no és nou. L'important, ho han dit des de fa anys, és recuperar un projecte d'Espanya que ajudi a sumar i que no divideixi, un projecte que generi il·lusió i que superi els vells complexos heretats de la batalla contra la dictadura, que es va ocupar de convertir els símbols de la nació en patrimoni exclusiu dels franquistes. La saludable i fresca reivindicació dels grans passos que ha fet l'Espanya democràtica que Ciutadans va fer a Catalunya li ha permès convertir-se en la força més votada en aquesta comunitat autònoma, a més de servir com una oportuna vàlvula d'escapament per a l'asfíxia provocada per l'aclaparador discurs sobiranista. Un signe d'aquesta saturació va ser l'aparició de banderes espanyoles als balcons de tot el país com a resposta a les estelades independentistes. Ciutadans ha volgut aprofitar aquesta marea i fer-la seva com a combustible electoralista que interpel·la les emocions més elementals per sumar contra l'altre. Però és aquí on erra el tret.

No existeix, excepte en l'estratègia de l'independentisme, una batalla entre la nació espanyola i la catalana, així que no s'haurien de fer servir símbols que són de tots com a perdigons per erosionar els rivals. Rivera té raó quan diu que no cal demanar perdó per fer servir la llengua o la bandera espanyoles, però això no vol dir que calgui convertir-les en armes llancívoles contra un suposat enemic comú.

No hi ha tal enemic. Catalunya és part d'Espanya i la gravíssima ferida que ha provocat l'anomenat procés és que ha aglutinat gairebé la meitat dels catalans entorn de la promesa que estarien millor si s'independitzessin. Però aquest problema no s'arregla posant llàgrimes i paraules a l'himne d'Espanya, sinó proposant polítiques que, sota el sostre comú de la Constitució i l'Estatut, serveixin per restablir els llaços trencats. Rivera té moltes ganes de tenir l'èxit de Macron i amb una aparent candidesa li ha volgut copiar el truc de la bandera. No n'hi ha prou. L'important és el contingut, i en aquest sentit l'acte de diumenge va oferir molt poc.