Quim Torra, la contradicció independentista

"Quan es tracta de les coses de Catalunya mai prenc precaucions". La d’Eugeni Xammar —un dels millors periodistes catalans dels anys 30 i alhora un agregat de premsa a l’Ambaixada espanyola a Berlín i funcionari a la Societat de Nacions— és una de les cites predilectes del seu biògraf, el candidat a la presidència de la Generalitat, Quim Torra.

Sens dubte la falta de precaucions és el que va portar aquest advocat, editor i agitador cultural a ficar-se abans de ser triat per a la seva comesa en els llots de les piulades polèmiques i despectives cap als espanyols publicades sis anys enrere. Les va esborrar i s'ha disculpat encara que per ventura només la seva actuació futura servirà per aplacar les crítiques.

La falta de precaució que pregonava Xammar, segurament perquè fins fa ben poc no podia suposar que seria l'ungit per Carles Puigdemont per rellevar-lo "provisionalment" en el càrrec, va portar Torra també en els últims anys a participar en homenatges als germans Josep i Miquel Badia, dirigents de les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC) i de Daniel Cardona, líder de Nosaltres Sols!, grup separatista d'inspiració irlandesa (d'aquí la traducció de Sinn Féin) als anys 30.

El president Francesc Macià va renegar dels primers i, sense ascendent sobre ells, a Lluís Companys se li van descontrolar. Cardona per la seva banda va ser implacable amb l'excoronel per haver transigit en la seva idea d'un Estat català i per haver acceptat una Catalunya autònoma en el marc de la Segona República el 1931. Tots tres van ser representants d'un grapat —en el sentit més estricte— de nacionalistes catalans amb vel·leïtats feixistoses. L'hispanista Stanley G. Payne no va considerar ni que complissin la definició de feixistes. Aquest és un debat historiogràfic que es repeteix a Catalunya com el dia de la marmota sense cap consens.

En aquest cas, tant s’hi val. Per bé que s’hagin connectat les piulades desmesurades amb la presència de Torra en aquests homenatges, el candidat en pren el seu paper com a incipients separatistes (l’ERC de Macià i Companys era autonomista per definició) i nacionalistes catalans desacomplexats, però no el seu discurs xenòfob o pseudototalitari. "Representen la llibertat", va deixar anar en un dels homenatges als Badia. "Que no se'ls denomini mai més feixistes", va exclamar en un altre. I és que Torra considera que els feixistes eren els altres, els de la FAI, que van assassinar Josep i Miquel, i els falangistes.

D'altra banda el presidenciable beu, com bona part dels ideòlegs de l'independentisme actual, de la idea dels primers anys 30 com un mite no completat d'una Catalunya que no va ser perquè la Guerra Civil va tallar el somni. Per aquest motiu a través del seu projecte editorial ha recuperat articles i vides d'un elenc excels de periodistes que va copar les pàgines de la millor premsa barcelonina del moment, com Just Cabot, Domènec de Bellmunt, Paco Madrid, Jaume Passarell o el mateix Xammar, als quals ningú recorda però que van compartir amb Josep Pla una mirada oberta a les influències literàries europees. Vinculats alguns d'ells a Acció Catalana, partit —que també admira Torra—, no independentista, liberal, catalanista i republicà.

No és difícil doncs adonar-se que la contradicció ideològica de l'ungit és fruit de la pròpia falta de coherència interna de l'independentisme, en què a part de la voluntat última d'aconseguir un Estat per a Catalunya cada membre agafa a la carta allò que de la seva tradició cultural i política li plau, sense comprendre en ocasions exactament les fonts a les quals acudeix.

Procliu a assistir a homenatges de figures rellevants de l'edèn dels 30, el candidat va acudir al desembre a un acte en memòria de Josep Maria Planes, promotor del periodisme d'investigació català. Íntim de Pla i de l'escriptor Josep Maria de Sagarra va morir crivellat per les bales de la FAI el 1936 després d'haver acusat l'organització de l'assassinat dels Badia. El que sap de sobres Torra és que el seu admirat i moderníssim Planes va ser també fustigat, i molt, pels homes de les JEREC que no atenien a raons encara que fossin catalaníssimes.

Després de l'ingent treball de Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan Manuel Tresserras i altres ideòlegs d’ERC promotors dels dos tripartits d'esquerres, amb Maragall i Montilla, per buidar de tocs etnicistes la ideologia independentista i intentar donar-li una dimensió oberta i integradora, l'elecció d'un perfil sense precaucions i procedent, encara que de manera fugaç de Reagrupament, una escissió dretana d’ERC, ha inquietat més d'una persona.

Si no vol portar Catalunya a un viatge sense rumb, Torra haurà de ser taxatiu i deixar anar llast. El pot ajudar en això un dels ideòlegs de Junts per Catalunya, l'historiador Agustí Colomines, que en el seu moment va deixar clar —d'altra banda com el gruix de l'independentisme, que dit sigui de pas, majoritàriament desconeix els seus noms— que els Badia i el seu joc feixistós no formava part en cap cas de la seva tradició política. A partir del dilluns si li surten els comptes haurà de triar entre la Catalunya oberta i europeista dels columnistes que ha publicat o l'estretor mental de l'independentisme, en el seu argot, de "pedra picada".