De ximples i xarlatans

Com que el poble, en els termes tan generals com ho és aquesta paraula, ja no distingeix les idees de patent de les ximpleries; com que s’ha perdut tota idea que hi ha obres literàries de qualitat superior a unes altres (per exemple: Shakespeare és millor que Serafí Pitarra, comparació que molts anticanònics discutirien amb abrandament); com que els catàlegs literaris ja són plens a vessar de bunyols com els que esmentava Cervantes al Quijote, ens va semblar oportú de rellegir un dels llibres més apreciats de la nostra biblioteca: De la charlatanerie des savans[SIC]; par Monsieur Menken (À La Haye, chez Jean van Duren, 1721), traducció al francès de l’original alemany.

Hom el té com un monument contra l’estultícia, i el guarda arrenglerat al costat de l’Elogi de l’estultícia, d’Erasme de Rotterdam, del Càndid, de Voltaire, i de Bouvard i Pécuchet, de Flaubert, que l’articulista considera un dels llibres més extraordinaris que mai s’han escrit contra la ximpleria universal. En moments de gran crisi d’idees, res millor que acostar-se a aquests llibres, que consolen de manipulacions matusseres del llenguatge, reconforten d’erms de moltes vessanes de ximpleria i conhorten de deserts interminables de niciesa. Sembla que la nostra civilització, hereva indiscutible de Roma —més que de Grècia—, hagi arribat a la conclusió que és més comportívola la idiotesa que el seny, més la beneiteria que la intel·ligència, més la bajania que el sentit comú. Al cap i a la fi, va ser el romà sant Pau qui va escriure a la Primera carta als Corintis, glosant Isaïes: “Destruiré la saviesa dels savis i anul·laré la intel·ligència dels intel·ligents” (I Cor 1.18). Mala proposta per fundar una religió, idea heretada, pel que sembla, per la parròquia independentista. En aquest sentit, a Catalunya mai ningú no la podrà acusar de no ser prou cristiana, paulina almenys. Això diu també el diccionari d’Enciclopèdia Catalana, el millor de tots, sota la veu xarlatà en les seves segona i tercera accepció: “Persona que explota la credulitat pública” i “Persona que, fent soroll, cerca la notorietat, la popularitat”.

És el mateix que es llegeix a la primera pàgina del gran llibre de què parlem avui, poc a l’abast del lector, per desgràcia, encara que es troba de seguida, pel títol, en format PDF i en edicions reprint. El llibre recull dos discursos pronunciats per l’autor a la Universitat de Leipzig el 1713 i el 1715, l’un sobre els homes de lletres, l’altre sobre els homes de ciències. El propòsit d’aquest il·lustrat precoç, contemporani de Bayle —a qui atribueixo l’autoria d’una bona part dels saborosos comentaris i afegitons que porta l’edició francesa— es llegeix al prefaci de l’autor: “El meu propòsit ha estat de mostrar per mitjà de quines pràctiques, de quins artificis, quines falses lluors ha estat enlluernat el poble groller i sempre fàcil d’engalipar”.

Vet aquí unes quantes perles del llibre: “A propòsit dels llibres, diguem una paraula d’aquells autors que destinen tota la seva glòria i tota la seva felicitat a no deixar passar cap any, fins i tot cap mes, sense donar al públic alguna novetat. Esperits profunds, genis inesgotables, sembla com si les impremtes no treballessin sinó per a ells... Cada dia veiem com aquests cervells balmats es tiren graciosament encens els uns als altres”. I, poc després, una nota erudita: “Un poeta, que no sé com se diu, va fer una cosa ben singular [per sentir-se lloat]. Va ensinistrar una colla d’aquells ocells que aprenen a parlar, els va ensenyar a dir que no hi havia al món un poeta millor que ell, i, quan els ocells van haver après la lliçó, els va deixar anar perquè escampessin arreu la brama de la seva glòria”.

I Menken es posa a comentar grans ximpleries, com la d’un savi que va fer tot un llibre per indagar amb quin peu Enees va trepitjar primer Itàlia, si el dret o l’esquerre; o el cas d’aquell que va ser blasmat per no haver investigat prou a fons a quina de les dues mans Venus va ser ferida per Diomedes; o bé quants remers portava Ulisses a la colla, o què deia la lletra de les cançons que cantaven les Sirenes (Kafka va resoldre el problema dient que les sirenes no badaven boca, i que això encara encantava més). O el cas d’aquell autor que va remuntar la genealogia de Carles V fins a... Adam! (La de Crist, a l’evangeli de Mateu, només arriba fins a Abraham.) Menken conclou: “Així és com s’ha vist un gavadal de volums prodigiosos sobre bagatel·les, que corren com un torrent i inunden la República de les Lletres”. Al segon discurs tampoc no estalvia ningú: hi desfilen gramàtics, lògics, metges, legistes, polítics i teòlegs. Per això, cap al final del llibre, l’autor recorre a una llatinitat possiblement de Petroni: Mundus vult decipi, ergo decipiatur, és a dir: “La gent vol ser entabanada; doncs, entabanem-la”. Pitjor encara el gravat de la portada del llibre: un mico fa bestieses dalt d’una tarima, i el públic congregat s’ho passa d’allò més bé. El lema del gravat és una frase que els autors llatins solien atribuir als espectacles dels circs: Sic deludimus ineptos, és a dir: “Així és com enganyem els ximples”, segons una accepció de la paraula ineptos que es troba a Ciceró i a Horaci. Estudiem, germans.