Superlópez, ara contra els gihadistes

Resulta difícil imaginar-se l'estirat Superman interpretat per Henry Cavill sortint de casa, mig despentinat i mig adormit, per fer un cafè amb llet i un croissant al bar o, el més habitual, demanar-lo a la finestreta de les taquilles del metro si encara no s'ha tret la son de les orelles. Però per al dibuixant Jan, un superheroi a l'espanyola ha de compartir aquesta castissa imatge dels matins de tants dels seus conciutadans. Així que, fregant ja els 80 àlbums, Superlópez es torna a despertar: Nuevas aventuras de Mambrú tracta d'un atemptat gihadista, un tema, el reclutament de joves per a aquesta causa, que ja va abordar a Mambrú se fue a la guerra.

Igual que per a la majoria dels espanyols, les coses no han estat mai fàcils per al Superlópez, que naixia el 1973 com un encàrrec per a la col·lecció Humor del siglo XX, una sèrie en la qual diferents dibuixants van crear paròdies de grans icones cinematogràfiques, com Franciscostein, Tarzanilo o King Tongo. Acudits de tot just quatre o cinc vinyetes on un senyor amb bigotet, més semblant a José Luis López Vázquez que a Christopher Reeve, somiava que vivia les gestes del poderós kryptonià i on el lleonès Juan López Fernández (Toral de los Vados, 1939) amb prou feines podia mostrar la qualitat del seu traç i la seva inventiva. S'havia format com a dibuixant a la Cuba paterna, on va arribar el 1959 després de l'èxit de la revolució castrista per incorporar-se a diverses revistes infantils, però sobretot a la renovada animació cubana.

Després de tornar a Espanya i passar per diverses editorials, la creació de Superlópez quedava llavors com una anècdota, represa el 1974 per intentar fitxar per la totpoderosa Bruguera, que li va comprar el personatge però el va obligar a acceptar guions aliens a contracor. Després de col·laborar amb escriptors com Conti, Ribera o Francisco Pérez Navarro, al cap de només un any Jan es negava a seguir dibuixant el personatge, decebut pels resultats. Començava llavors una llarga itinerància, que el portaria dels contes infantils encunyats a adaptar al còmic sèries d'animació famoses, com Heidi o Marco, però també historietes compromeses per a la revista Butifarra o l'àlbum Nosaltres, els catalans, on es podia intuir el seu bon ull per a la sàtira d'actualitat. Finalment, el canvi de direcció de Bruguera li va donar una nova oportunitat a Superlópez el 1979, aprofitant l'estrena recent de la versió cinematogràfica del Superman de Richard Donner, però aquesta vegada des del respecte a la seva llibertat creativa. Es va fer acompanyar del guionista Francisco Pérez Navarro, Efepé, un bon coneixedor del gènere de superherois i que va saber crear una paròdia gairebé perfecta ja des de la seva primera història, on narra el periple d'un nadó bigotut alienígena que arriba des de l'extint planeta Chitón a la Terra. Ja crescudet, Superlópez s'ha de guanyar les garrofes amb la seva personalitat secreta de Juan López, oficinista anònim i mediocre, que comparteix penúries amb el seu amic Jaime i la seva nòvia i companya, Luisa Lanas.

Amb aquest rerefons, Jan i Efepé van signar diverses històries que aviat es van guanyar el favor del públic, tot i que el gran èxit de Superlópez arribaria amb les historietes d'El supergrupo, en què els autors creuarien la icona de la DC Cómics amb els Venjadors de la Marvel, en una heretgia suprema que es convertiria en la paròdia ideal. Les històries de Superlópez, El Capitán Hispania, El Bruto, La Chica Increíble, Latas i El Mago van ser tot un fenomen que llançaria el personatge a l'Olimp del còmic, rivalitzant en popularitat amb Mortadel·lo i Filemó.

Però Jan buscava molt més per al seu personatge que ser una simple paròdia: després de l'èxit, va decidir seguir en solitari amb la sèrie, abandonant els companys marvelians per explorar el seu propi camí, que li permetria expressar la seva lectura de l'actualitat i les seves idees. Sempre atent a la realitat i buscant un missatge social compromès, Jan ha fet crítiques ferotges de les dictadures després del 23-F (Los cabecicubos, 1982); ha denunciat l'exportació de residus al tercer món (El castillo de arena, 1992), el desastre del Prestige (Monster Chapapote, 2003) o els desnonaments indiscriminats (El gran desahuciador, 2013). Va criticar el món de Hollywood (La gran superproducción, 1982), va avançar l'impacte d'internet (Los cibernautas, 1997) i va saber també riure's del futur èxit de la telerealitat (El dios del bit, 2001), tot i que no ha amagat mai la seva passió per la ciència i el rebuig de les supersticions (La caja de Pandora, 1983). Jan ha sabut adaptar a clàssics de la literatura el seu particular univers, des de Tolkien (El senyor de los chupetes, 1980) fins a Asimov (Tú, robot…, 2008) passant per Borges (La biblioteca inexistente, 2009), i fer que el seu personatge viatgi per mig món real o imaginari, mostrant una titànica tasca de documentació en el seu treball gràfic i una qualitat que li ha fet ser un dels dibuixants més admirats i copiats. I encara que l'èxit l'obligués a explotar els seus personatges creant els superbessons Jolín i Jolina (això sí, fills naturals d'una aventura amorosa de Superlópez), no ha renunciat mai al seu compromís i conviccions, que el van portar a rebutjar la Medalla d'Or al Mèrit en Belles Arts.

Els personatges ja tenen cabells blancs, però la feina de Jan manté el mateix esperit, aconseguint que la Parchelona de les seves aventures reflecteixi una realitat més propera als lectors que la que donen els titulars dels diaris.

El millor Superlópez

Una de les discussions més aferrissades entre els fans de Superlópez és la que intenta definir quina ha estat la millor aventura del personatge. Encara que l'autor sempre ha indicat que la seva història preferida és La caja de Pandora, els fans es divideixen entre títols com Los cabecicubos, La gran superproducción o, sobretot, El supergrupo, que recentment va tornar a les llibreries en dues noves aventures signades per Pérez Navarro i Jan, que van tenir prou èxit per donar lloc a un intent de nova col·lecció, amb dibuixos de Nacho Fernández.

Però potser tots aquests debats desapareixeran amb el pas a la gran pantalla del personatge, que després de quatre dècades d'espera i intents frustrats ja és una realitat. Sota la direcció de Javier Ruiz Caldera, l'actor Dani Rovira donarà vida al personatge en una pel·lícula que s'estrenarà a finals d'any, i les primeres imatges del film ja s'han viralitzat ràpidament a les xarxes socials.