Recordar per poder perdonar

A l’angolès José Eduardo Agualusa (Huambo, 1960) li agrada que els llibres tinguin guardes. Els seus lectors també n’haurien de tenir: així sempre podrien prendre nota del ventall de frases que, com a emblemes, farien bé de convertir en raons, credos per viure, i que ell regala amb generositat inaudita. O per anotar els casos entre allò meravellós i absurd que flueixen també de les seves novel·les. L’última, Teoria general de l’oblit (Edhasa; Periscopi) no n’és l’excepció. En totes dues coses: sembla que hi ha una sirena en un llac al bell mig de la ciutat que ha rebrotat de l’època colonial; un hipopòtam nan balla i una dona, Ludo, decideix recloure’s al seu apartament poc després d’esclatar la revolució a Angola i no sortir-ne fins 28 anys després, resistint, entre altres coses, gràcies al fet que entabana coloms amb diamants.

Gairebé tot és veritat i no ho és. El cas de Ludo el va patir psicològicament el mateix Agualausa que, com a periodista, va començar a tenir problemes polítics amb el règim del seu país. “Vaig rebre amenaces de mort i va començar a fer-me por sortir de casa; va ser llavors quan vaig imaginar com es podria sobreviure tancat en un pis… L’edifici és l’únic personatge real de la novel·la”, delimita l’escriptor, que ara ha rebut cartes de lectors que li expliquen casos semblants, com “el d’un matrimoni de portuguesos que es va tancar 15 anys al seu pis a Maputo, a Moçambic”.

Ludo anirà “estalviant menjar, aigua, foc i adjectius”, escriu Agualusa, perquè la dona transcriurà els seus sentiments en unes llibretes. Quan s’acabin aquestes i els bolígrafs, utilitzarà les parets, liofilitzant cada vegada més els pensaments, de càrrega poètica descomunal. “Sí, soc un gran lector de poesia; la necessito, és la meva estratègia, és la meva manera de combatre l’angoixa davant el full en blanc”.

Només és màgic el seu pensament, perquè els personatges d’Agualusa (que ahir va participar a Barcelona a Diàlegs de Sant Jordi i signarà per la Diada), són de carn i ossos i no requereixen de massa línies per definir-se. L’ofici pesa molt: “El periodisme m’ha ensenyat dues coses: a apropar-me a la gent per trobar històries i a tallar; en això segueixo Gonçalo M. Tavares: entre dues paraules, sempre cal escollir la més curta”. Després de llegir Teoria general de l’oblit (premi Dublin Literary 2017 i finalista del Man Booker International) sembla que el realisme màgic hagi nascut a l’Àfrica i no a Amèrica Llatina. “Més que el realisme màgic, a mi m’interessa l’absurd: com s’insereix a la realitat i com la gent s’hi relaciona com si fos una cosa natural i quotidiana. Sempre distingeixo entre el que és meravellós i el que és absurd: el primer és el cas de la sirena; el segon, una cosa que em va passar fa uns anys: vaig cridar l’ascensor de casa i en obrir-se les portes vaig trobar un nan estirat en un llit. En mostrar la meva sorpresa, em va dir: “Era un ascensor, papi; ara és un pis…” Això passa molt a Angola, forma part del dia a dia”. Però allò fantàstic no és patrimoni d’un continent: “Fins al XVIII, a Europa ningú dubtava de l’existència de les sirenes; eren alguna cosa concreta… El vell continent ha perdut moltes de les històries del món rural i a l’Àfrica o Amèrica Llatina no ha estat així”. Agualusa hi entén una mica de continents perquè hi té un peu a tres, en viure entre Portugal, Angola i Brasil, la qual cosa ha deixat petjada també a la seva literatura en el vessant formal: “Hi ha paraules molt boniques, perdudes a Lisboa o a altres llocs, que he retrobat a Cap Verd o a Brasil; jo intento escriure en aquest portuguès global, no ho faig en una mena d’angolès”.

… Hem pensat de crear amb uns amics una societat secreta i reintroduir aquesta llengua a la parla col·loquial”, conspira.

La medul·la de la novel·la és en dues frases breus que intercanvien Ludo i un altre personatge que li demana perdó per un macabre fet del passat. “No es turmenti més. Els errors ens corregeixen, potser hàgim d’oblidar. Hauríem de practicar l’oblit”, li diu ella. “Oblidar és morir. Oblidar és una rendició”, respon l’altre. “És el dilema clàssic de qualsevol país que hagi viscut una Guerra Civil o una gran violència política: Argentina, l’ex-Iugoslàvia, Angola, Moçambic… Aquí, Mia Couto sempre ha defensat l’oblit; jo, just el contrari: hem d’aconseguir poder parlar del passat i passar el duel junts; has de recordar per poder oblidar”, diu. I la postura de Couto, llavors? “És difícil d’entendre-ho a Europa, però no a l’Àfrica, respon a la part màgica de la realitat: es creu que es poden despertar els dimonis si en parles. Per a mi, amb el que es va intentar amb èxit relatiu a Sud-Àfrica, amb els tribunals de reconciliació, ja n’hi ha prou: l’objectiu és perdonar”.

A Teoria general de l’oblit, “tots els personatges tenen la possibilitat de ser perdonats, en contacte amb els altres es confessen”, aclareix Agualusa. No és el que passa a Angola, on la ferida segueix oberta, opina.

Ludo fomenta, amb la seva decisió de colgar-se en vida, l’individualisme, el fet d’amagar-se socialment. “Ella és una portuguesa carregada de prejudicis, que arriba obligada a Angola, sent un odi profund pel país i després s’adona de la seva actitud irracional… El llibre parla, en el fons, de la xenofòbia, de la por a l’altre… Donald Trump és Ludo: construeix murs perquè no es reconeix en la humanitat de l’altre; cal enderrocar els murs i deixar que els altres entrin; els altres som nosaltres mateixos. L’home és la humanitat sencera”.

És habitual en altres llibres d’Agualusa, com El venedor de passats, on el narrador és una salamandra i els animals tenen curiosos poders o actituds: “A l’entorn rural africà, no es distingeix entre els animals i les persones: el límit entre ells no existeix”, diu amb un somriure que s’intueix darrere del seu bigoti i la seva pera. No ha d’inquietar el lector. “He vist en aquesta ciutat el que no cap als somnis”, es diu a l’obra. Canviï urbs per novel·la i tindrà la Teoria general de l’oblit.