Per fi, la internacionalització catalana

La justícia i la policia estan aconseguint en poques setmanes el que no havia aconseguit la diplomàcia i la política en sis anys. El conflicte català, encapsulat almenys des del 2012 com una disputa interna, s’ha projectat internacionalment tant bon punt s’ha traslladat al territori de la seguretat de l’Estat i del Codi Penal, com ha passat des de principis d’octubre passat, amb la celebració d’un referèndum d’autodeterminació fora del marc constitucional espanyol i la posterior proclamació d’una república catalana que ni tan sols va arribar a reunir els seus òrgans o produir un simple decret.

Als dirigents independentistes els ha costat molt que els governs europeus s’ocupessin de les seves reivindicacions, però quan ho han fet no ha estat per solidaritzar-s’hi o, si més no, per mostrar-se comprensius sinó per enfrontar-se amb la incòmoda gestió de les ordres d’arrest o euroordres i per oferir explicacions a les demandes de les seves opinions públiques.

No han estat els èxits sinó els fracassos de l’independentisme els que li han donat notorietat global

Un bon grapat dels arguments utilitzats en el debat intern espanyol apareixen ja com a preguntes d’àmbit europeu, amb ressonàncies en les institucions, especialment en el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides i en el futur al Tribunal de Drets Humans del Consell d’Europa. Es tracta de presos polítics que haurien de quedar fora de l’àmbit de l’euroordre? Són ciutadans que han infringit el Codi Penal en alguns dels seus articles més greus i més severament penats o es tracta simplement d’un problema de llibertats polítiques? Cal que se’ls reconegui, als dirigents que van fugir, el caràcter d’exiliats o d’aspirants a l’asil polític que reivindiquen?

Una de les moltes paradoxes dels plans secessionistes és que la internacionalització ha triomfat precisament després del seu fracàs més absolut, significat per la negativa dels estats i les organitzacions internacionals a mostrar ni tan sols la seva comprensió amb el dret a decidir, l’autodeterminació i especialment la declaració unilateral d’independència. Les generoses inversions de diners públics en la diplomàcia secessionista del Diplocat amb prou feines van aconseguir cridar l’atenció en aquests sis anys, sobretot si es compara amb l’efecte que produeix el més mínim moviment de Puigdemont des de la seva fugida a Brussel·les.

La internacionalització ha estat una obsessió des del moment en què tot va començar, el 2012. Els “enginyers” del procés van imaginar la intervenció de la comunitat internacional, de les Nacions Unides o de la Unió Europea en successives fases d’un full de ruta tan airejat com poc implementat, tal com es va recollir en el document número 4 del Llibre Blanc sobre la Transició Nacional, dirigit pel jurista i exvicepresident del TC espanyol, Carles Viver i Pi Sunyer.

L’independentisme ha volgut posar a prova el caràcter mateix de l’Estat postnacional europeu com a “monopoli de la força”

Sota el títol d’”Internacionalització de la consulta i del procés d’autodeterminació de Catalunya”, es proposa, primer, “justificar el procés davant els actors internacionals (estats, institucions i organitzacions internacionals, actors no estatals i mitjans de comunicació estrangers)” i , després, “establir una política de comunicació amb aquells actors, no només per explicar el procés polític d’autodeterminació que es desenvolupa a Catalunya sinó també per preparar l’estadi del reconeixement de Catalunya com a Estat independent”.

Atenent estrictament als objectius, la internacionalització ha estat un fracàs de justificació i d’explicació fins al primer d’octubre, i fins i tot més enllà, concretament el 27 d’octubre, amb la proclamació d’una República que no va ser saludada per cap actor internacional. També han fracassat tots els intents de trobar algun tipus de mediació internacional d’urgència, com va intentar Puigdemont entre l’1-0 i la declaració unilateral del 27-O. Ha entrat en joc, en canvi, una altra internacionalització molt més efectiva i també més radical, a partir de les imatges de la repressió policial de l’1-0, l’èxit propagandístic més gran del procés en tota la seva història, només superat per l’empresonament dels exconsellers i sobretot la detenció a Alemanya del president destituït.

Si fins ara es va reivindicar la secessió com a part dels drets democràtics, en què els secessionistes inclouen el reconeixement de l’autodeterminació, a partir d’ara es reivindica la necessitat de la secessió com a instrument per posar remei a la suposada opressió de l’Estat espanyol, entès com a poder ocupant exterior. Hem passat, sobre el paper, dels pacífics i tranquils models escocès i quebequès al violent i ètnic model balcànic (independències d’Eslovènia i Kosovo).

La clau d’aquesta internacionalització és el principi de desobediència imposat per la CUP en els seus acords per a la investidura de Puigdemont, el 10 de gener del 2016, reiterat després en la votació de la confiança, el 30 de setembre del mateix any. Quan Artur Mas va conduir el procés, l’objectiu era treure tot el profit dels marges legals, fins i tot a risc de traspassar-los com va passar amb la consulta del 9-N del 2014, però amb el propòsit de finalitzar amb una negociació. En el moment en què es declara la insubmissió al Tribunal Constitucional i es manifesta la disposició permanent a vulnerar la legalitat, el procés secessionista entra en col·lisió amb el propi concepte de la Unió Europea com a espai on es regulen el dret i la jerarquia de les lleis.

La secessió catalana pretén construir sobre el paper un Estat propi separat de l’Estat espanyol, però en els fets es proposa un exercici polític tant o més perillós, que consisteix a posar a prova els límits de l’Estat i de la Unió Europea com a construcció estable i original de sobiranies compartides per part d’estats postnacionals que ja no recorren a la coerció per assegurar la seva cohesió interna. La sorpresa més aparent que real dels dirigents secessionistes sobre l’ús legal de la força el dia 1 d’octubre i el desistiment de Puigdemont a posar en marxa la República, segons les seves paraules, per evitar el vessament de sang, demostren aquest joc en el límit amb l’essència definidora de l’Estat modern, que tan bé va expressar Max Weber amb la idea del “monopoli legítim de la força”.

La internacionalització del primer intent de secessió que es produeix dins del territori dels tractats de la UE afecta, per descomptat, l’euroordre i a la cooperació judicial i policial, però encara afecta més el caràcter mateix dels seus estats i la possibilitat d’una separació unilateral i fora de la legalitat, per part, d’una de les seves regions, que es disposa a creuar aquest llindar sense prendre directament les armes, ja que s’organitza mitjançant una mobilització al carrer i un control del territori més propi de les guerres híbrides o de les ciberguerres que de les mobilitzacions polítiques clàssiques.

El projecte secessionista pot trobar simpaties en els extrems de l’arc polític europeu, tant en la ultradreta sobiranista com en l’extrema esquerra antisistema, però afecta a la idea mateixa de la Unió Europea, conjunt d’institucions multilaterals pensades per resoldre els litigis mitjançant el diàleg i la cooperació en substitució dels vells mètodes de la confrontació i de la guerra. Si el mètode europeu va servir per superar l’enemistat històrica entre alemanys i francesos, perquè no hauria de servir per solucionar el litigi dels catalans dins d’Espanya?