‘Memento mori’

Les representacions de la Passió de Crist que es celebren en el món cristià han tingut, als últims decennis, la tendència a convertir-se en espectacles sensacionals, com comentàvem en un article anterior en aquesta mateixa secció. N’hi ha de més modestes, i n’hi ha de més refistolades, amb gran aparat de llum, de colors i d’escenografia. A determinats llocs del país s’han construït fins i tot teatres especialitzats en aquestes representacions, en què l’aparat estètic ofereix un contrapunt, si no contradiu, l’ètica que encara s’escampa des del púlpit, a les esglésies, o als evangelis sinòptics.

Quan s’hi pensa bé, hom no pot deixar de creure que aquestes representacions, que obeeixen al que Guy Debord va analitzar tan bé en el seu llibre La societat de l’espectacle, ja no serveixen, com en segles anteriors, per rememorar la passió i la mort salvadora del Crist, el gran sóteros de la religió cristiana. Havent les societats contemporànies agafat una deriva secular, laica i aliena a la fe —només cal veure com es troben de buides les esglésies d’arreu—, aquests espectacles esgoten la seva missió en la seva pura exhibició d’elements estètics —cada cop més refinats—, i deixen en segon, tercer o cap lloc la funció que havien tingut tradicionalment: moure la gent a la catharsis que ja van conèixer els grecs a la tragèdia —gènere que era pobríssim pel que fa a l’escenografia—, val a dir, la purificació i el bon endreçament dels costums de cada dia.

Sembla clar que això és privatiu de l’església cristiana, i més exactament del seu període, en especial, barroc: vegeu els quadres de Valdés Leal a l’Hospital de la Caritat de Sevilla, l’extraordinari davallament pintat per Grünewald, moltes obres d’El Greco, de Velázquez o de Caravaggio, les escultures de Berruguete, i fins i tot la litúrgia vaticana actual, una de les grans deixies de l’estètica barroca europea. La cultura jueva no coneix res de semblant, la protestant tampoc: la Passió segons sant Mateu, de Bach, obra culminant del barroc musical alemany, només invita a la reflexió, el penediment i la conciliació entre els membres de l’assemblea (ecclesia, en grec i en llatí). Tampoc els musulmans es permeten aquestes representacions. Unes i altres són religions del Llibre —val a dir de l’estudi, del coneixement i del comportament— i prohibeixen no tan sols les funcions espectaculars dels grans temes de la seva religió, sinó també tota representació estètica dels protagonistes de la Bíblia.

Però tots els homes coneixen una experiència que, sense ser pròpiament religiosa, els condueix a un futur incert, tan etern per als creients com per als no creients: la mort. Uns esperen la resurrecció de la carn —que no arribarà fins al darrer dia, el del Judici Final— i d’altres no esperen res. Però tothom és conscient, de vegades des de la primera joventut, que la mort és inevitable i que el més enllà és un misteri mai desentrellat, que adés li treu tot el sentit a la vida, adés l’hi dona.

Per això hem de parlar avui amb gran admiració d’una de les úniques cerimònies —perquè no és cap espectacle— que, a l’entorn de la setmana de la Passió, fa avinent als espectadors que, creguin o no, la mort els agafarà com agafa pobres i rics, papes i reis, poderosos i desvalguts, discapacitats i atletes. És la famosa Dansa de la Mort que hom pot contemplar cada Dijous Sant a la vila de Verges, al Baix Empordà, a càrrec d’un estol de dansaires vestits d’esquelet, entre els quals una figura principal actua com la darrera Parca —la dalla, que sega la vida—, una altra porta un rellotge per indicar que “el temps és breu”, una altra un platet amb cendres per recordar que venim de la pols i a la pols tornarem. És a dir: un extraordinari memento mori, un avís a tothom que tenim els dies comptats, de vegades comptats amb els dits.

En aquest cas ja no valen ni saetes ni cançons; ni gales ni floritures; ni lluminàries ni estrèpits apocalíptics. La mort, nua i descarnada, passa entre la gent enmig d’un silenci sepulcral, i ningú no pot, davant una visió de tanta dignitat i tanta seriositat, entendre aquell pas com una cosa espectacular: és tot el contrari. Un timbal que sona sec, contundent, inapel·lable, invita tothom a callar i fer-se una reflexió inevitable: un dia morirem. Això mou els espectadors a un pensament que no han excitat ni les fanfares ni els enlluernaments; aquí no intervenen els sentits, no mana l’estètica, sinó la metafísica més elemental, la moral més universal, la meditació, o el temor de Déu i del més enllà. No és estrany que aquesta dansa, una de les poques vigents a Europa, i potser l’única, arranqués al temps de les grans epidèmies o de les guerres devastadores i mortíferes. Igual com els caps militars romans portaven al costat un soldat que els deia a l’orella: “Recorda que has de morir” —no fos cas que es creguessin més perennes que els enemics abatuts—, així mateix presenciar aquesta dansa macabra mou a la humilitat, la discreció i la reflexió, i ho fa amb més eficàcia, al nostre saeculum pagà, que qualsevol espectacle sensacional sobre la Passió de Crist.