La socialització de la derrota

La derrota, que és amarga i intractable, constitueix una caixa de sorpreses. Per més que qui és a punt de patir-la vulgui preparar-se per encaixar-la, tot el que l’acompanya ens agafa desprevinguts. Em refereixo, és clar, a una derrota sencera, sense remei, sense transaccions.

Una derrota certa, rodona, no arriba perquè sí. Cal treballar-la intrèpidament. Cal coure-la al foc lent de molts errors i autoenganys, de moltes oportunitats perdudes i sàvies retirades descartades. Una derrota, per exemple, com la que busquen els que juguen a tot o res, o els que cremen les naus per tallar-se la pròpia retirada, això que ara es diuen els plans B o alternatius.

La mesura de la derrota mai és definitiva. També depèn de l'obstinació amb la qual s'encaixa. Reconeguda a temps, permet defensar posicions fonamentals, o tornar a començar amb l'experiència i l'aprenentatge de les pèrdues experimentades. Res pitjor que l'obstinació en la derrota, la persistència sense concessions en l'aposta maximalista que l'ha fabricat.

Res permet entreveure ara el gest elemental i imprescindible de reconèixer la realitat dels fets, la veritat indiscutible d'aquesta derrota sense pal·liatius. Al contrari, l'última proposta d'acord d'investidura entre PDCat i ERC és tot un exemple de la irrefrenable i irresponsable obstinació amb qual la classe dirigent independentista està gestionant la sortida del conflicte. Ceguesa davant de la realitat i i aïllament i duríssima sordesa davant de les veus crítiques que escolten al seu voltant.

Començant per la seva presentació, el punt que fa referència a l'esperit de l'1 d'octubre, text hiperbòlic i divisiu com pocs, destinat a nodrir el narcisisme victimista de l'unilateralisme independentista i a impedir qualsevol diàleg amb els qui han defensat el respecte a la legalitat des del primer dia, com és el cas de l'ex conseller Santi Vila.

Diuen els autors del text que els catalans no oblidaran mai aquell 1 d'octubre, però hi ha també molts catalans, potser més, que tampoc oblidaran els dies 6 i 7 de setembre, quan Catalunya es va quedar a la intempèrie, amb el seu Estatut violat pel Govern i per la majoria independentista, en un cop parlamentari assimilable perfectament a un cop d'Estat, almenys en grau de temptativa, que Vila ha qualificat "com la pàgina més negra" del seu currículum com a ciutadà i com a servidor públic.

La derrota és un autèntic càncer, programat genèticament per estendre la seva metàstasi de rancúnia i obstinació a tot cos vivent que es trobi de camí, i no únicament als derrotats. La força de la derrota que ens paralitza i ens devora és tanta com intensa va ser l'acció de convicció i mobilització d'aquests dos milions de fidels enfervorits fins fa ben poc per la inel·luctabilitat de la seva immediata i immaculada independència.

Aquests manifestants de cada 11 de setembre des del 2012, votants de dues cites de dubtosa legalitat una i de plena il·legalitat l'altra, i portadors ara d'un estrident llaç groc que tant reconforta als uns com ofèn als altres, han interioritzat el dret a la autodeterminació de Catalunya com si fos un sentiment moral sublim i inatacable que obligués al món democràtic sencer. Com si democràcia i desig fossin el mateix.

Cal notar que ningú convencerà aquests conciutadans sobre la impossibilitat de reconeixement d'un dret inexistent en qualsevol legislació interna o externa perquè ho senten, ho perceben o almenys ho exhibeixen com un dret individual ja exercit de forma negativa i irreversible en relació a la permanència a Espanya . Debilitar aquest desig irrefrenable i vèncer aquesta ideologia és una tasca llarga i probablement impossible, almenys per bon nombre dels qui se n’han fet portaestendards.

Cal recórrer a la política, és clar. I amb una urgència que, si ja no es va saber veure quan encara érem a temps, menys es veurà encara ara quan prosperen les temptacions dràstiques respecte a demencials solucions definitives. Especialment perquè els derrotats, incapaços de capitalitzar les seves victòries tàctiques i de donar resposta reconfortant a uns seguidors als quals han sotmès a l'estrès d'un colossal engany, es veuran temptats a prendre el pitjor dels camins, com és el d'intentar la socialització de la derrota, ja que no han pogut aconseguir la victòria.

Si no van tenir pla B quan eren a temps, menys el tenen quan el temps ja s'ha acabat, de manera que la seva única sortida, com prova la proposta d'acord d'investidura, és veure si poden, com Samsó, trencar les columnes del temple per morir aixafats amb tots els filisteus dins. Un presagi sinistre que reconforta als persistents partidaris de posar punts finals als nostres problemes seculars en lloc de recuperar el camí del diàleg, la reconciliació i el pacte, única forma de revertir algun dia les derrotes en victòries de tots.