Santi Vila: “A Occident cal fer les coses ajustades a la llei”

Va deixar el Govern hores abans de la votació de la independència que a l'octubre va acabar amb la intervenció de l'autonomia. Ara, Santi Vila (Granollers, Vallès Oriental, 1973) fa una crida perquè hi hagi una rectificació general de l'independentisme al mateix temps que critica a aquest moviment haver viscut més de “somnis” que de “realitats”.

Pregunta. Realment en algun moment va arribar a creure que el procés culminaria en una Catalunya independent?

Resposta. Jo sempre vaig estar convençut que en algun moment seríem capaços d'aconseguir fer un referèndum. També he estat conscient de la complexitat de la societat catalana i he viscut, perplex, la incapacitat del Govern de Mariano Rajoy per plantejar als catalans un “volem que us quedeu” i no un simple “no podeu marxar”.

P. Pensava que l'independentisme frenaria?

R. Jo creia que seríem capaços de canalitzar el conflicte.

Más información

Santi Vila diposita la fiança de 50.000 euros per eludir la presó

Dimiteix el conseller Santi Vila després que Puigdemont no hagi convocat eleccions

Santi Vila es postula com a candidat del PDeCAT per “donar veu a la moderació”

P. Per què no va ser possible?

R. Per moltes raons. Al Govern de Rajoy, més enllà de l'immobilisme, en molts moments es va menystenir el conflicte. Creien que això s'arreglaria sol. L'error va ser l'immobilisme i el menyspreu del problema. Analitzar el comportament des del punt de vista del sobiranisme és més complex. El sobiranisme va ser la variant catalana de la resposta de les classes mitjanes occidentals davant de la constatació que no podien subministrar als seus fills el mateix nivell de progrés que havien tingut ells. Als EUA això s'ha traduït en la victòria de Trump; a Itàlia, en el Moviment 5 Estrelles.

P. Entén, doncs, que el sobiranisme és una sortida populista.

R. No sé si és populista, però sí que és una resposta antipolítica. L'ANC i Òmnium es reivindiquen distants de la política convencional. Això ho hem vist en altres països occidentals davant de la pèrdua de l'Estat del benestar.

P. Vostè va intentar que Puigdemont convoqués eleccions i no declarés la independència. Què va fallar?

R. Vam ser molts els que ho vam intentar. I vaig obtenir el compromís tàcit del Govern espanyol que no s'aplicaria el 155 si es convocaven eleccions. Però no vam aconseguir que el que tàcitament s'havia pactat Rajoy ho explicités enviant un senyal de confiança a Catalunya. Per a la nostra desesperació això no va passar. També va fallar que vivíem en un entorn emocionalment irrespirable i contínuament alimentat des de les xarxes socials. Quan Puigdemont va insinuar la possibilitat de convocar eleccions el van acusar de traïdor. Finalment, és conegut que el soci de govern, ERC, va endurir moltíssim la seva oposició a la convocatòria electoral. Primer va dir que la respectava, però després va virar cap a una posició més dura.

P. Ara ERC vol mostrar una imatge de més moderació. Se'ls creu?

R. M'alegro que, a poc a poc, tots ens anem asserenant. Celebro aquest viatge al centre d'ERC, ja veurem si és sostenible en el temps.

P. Per què no va dimitir abans? Es va aprovar la llei de desconnexió amb vostè al Govern.

R. Efectivament, aquell va ser el moment més lamentable, encara que jo no la vaig haver de votar perquè no era diputat. Durant aquelles setmanes vam intentar canalitzar el conflicte. Jo estava convençut que això acabaria amb una convocatòria d'eleccions. Al final no ho vaig aconseguir. Vaig fracassar i per això vaig dimitir.

P. Li queda credibilitat a l'independentisme?

R. Tots hem de ser honestos i donar explicacions. El 2018 ha de ser l'any de la rectificació, no de la ratificació.

P. Començant pels independentistes, suposo.

R. Efectivament, i justificar, explicar-se per què decidim que més enllà de la mobilització política no es podia seguir. Hi ha bàsicament dues raons. L'1-O confirma que tenim una societat absolutament dividida. I després hi ha un altre element i és que la societat catalana va insistir que no s'estava disposat a portar la reivindicació política al conflicte social, la qual cosa invalidava la possibilitat d'implantar la independència.

P. I hauran après la lliçó?

R. Crec que sí. El nou relat va en aquesta direcció. Molts estan constatant que, perquè un projecte d'aquestes característiques es pugui dur a terme, cal ampliar moltíssim el suport social. I que a Occident cal fer les coses ajustades a la llei. Va haver-hi més il·lusió que realisme, més somni que realitat.