Un estudi qüestiona el paper de la Generalitat per prevenir l’ablació

Més de 18.000 nenes es troben en risc de patir mutilació genital femenina (MFG) a Espanya, segons la Fundació Wassu-UAB. D'elles, un terç viuen a Catalunya. Es tracta de menors de 14 anys residents en territori espanyol però originàries de països on aquesta pràctica està arrelada. La Generalitat disposa des de 2007 d'un protocol per prevenir l'ablació, amb diversos nivells d'actuació, des de la sensibilització fins a la intervenció policial, en els casos de risc imminent. No obstant això, una tesi de la investigadora Aina Mangas alerta que l'aplicació del protocol no s'ha avaluat en els seus 10 anys de vida i la seva implantació al territori és desigual.

El protocol, redactat per la llavors secretaria d’Immigració del departament d’Acció Social i en col·laboració amb els responsables d’Educació, Salut i Interior, és clar: els nivells d'actuació són prevenció, detecció, atenció no urgent, atenció urgent i recuperació; i els elements de risc a tenir en compte són pertànyer a una ètnia que practiqui l'ablació, a una família on la mare o la germana hagin estat mutilades, a un grup familiar favorable a la mutilació, i/o tenir a prop un viatge al país d'origen on es practiqui la MGF.

No obstant això, Mangas, que col·labora amb la Fundació Wassu-UAB, ha fet un estudi de camp des de 2011 en el qual qüestiona que el desplegament del protocol sigui tan rigorós com mostra el paper. “El problema del protocol és la seva aplicació. La majoria de vegades s'ha utilitzat de forma reactiva, més que preventiva. Molts professionals activen el protocol a partir del nivell 4 (actuació urgent) deixant de banda els anteriors”, sosté en la seva tesi doctoral. La investigadora lamenta la falta de recursos formatius per a tots els professionals implicats i l'elevat pes policial en tot l'abordatge de la MGF.

Per començar, Mangas posa en dubte el bon funcionament de totes les Meses de Prevenció de la MGF, formades per professionals de diverses àrees per abordar casos de risc al seu territori. Segons la Generalitat, hi ha 73 taules locals i circuits de coordinació. La investigadora, no obstant això, recull en la seva investigació que algunes d'elles no estan activades. “Després de realitzar el treball de camp, es contrasta que el desplegament és irregular a nivell territorial i que no existeix una avaluació de la tasca d'aquestes taules o espais”, assenyala. I agrega: “Altres de les funcions que es demanen a les taules són sensibilitzar, informar i formar els professionals i la població diana. No obstant això, amb prou feines es promouen activitats en aquest sentit”.

En aquest sentit, el secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, Oriol Amorós, admet que “hi ha gradacions” en el desplegament d'aquestes taules i defensa que no només han de ser específiques de la MGF, sinó que poden estar integrades en comissions de violència masclista o d'infància. “Jo no vull tenir taules molt especialitzades, sinó que arribin a tots els territoris on hi hagi població de risc”, explica. Amorós defensa que, a través d'aquests dispositius s'ha activat l'estudi de 132 casos i assegura que el Govern seguirà ampliant el nombre de taules de coordinació.

La investigació de Mangas destaca també la falta de formació dels professionals sanitaris i educatius. “Veient l'anàlisi dels casos, els professionals sanitaris estan desemparadíssims”, explica. La investigadora rebutja que siguin els Mossos d'Esquadra els que prenguin el comandament de les escasses xerrades formatives que, assegura, es realitzen al territori. “Amb una xerrada de dues hores amb gent que no ha tingut formació prèvia sobre això, el que es fa és crear alarma. El primer nivell, destinat a la prevenció, recau sobre professionals de la salut i, no obstant això, qui el presenta són els Mossos, que s'encarreguen del seu desplegament a nivell local i comarcal”, resa l'estudi.

La investigadora Aina Pispes insisteix que “fa falta un canvi de model” cap a “un enfocament més integral”

De fet, la intervenció policial és una de les qüestions més controvertides que presenta la tesi de Mangas. La investigadora sosté que l’Administració s'ha centrat a donar “una intervenció reactiva”. Per exemple, davant la imminència d'un viatge de la família al país d'origen, se'ls retira el passaport per evitar el risc. “És un error focalitzar la intervenció en el quart nivell. És inviable i ineficient. Les mesures cautelars no poden ser la primera instància”, adverteix. La investigadora exposa exemples concrets d'intervencions policials en casos de baix risc.

No obstant això, ni Amorós ni els Mossos comparteixen aquesta visió. “Nosaltres actuem per requeriment judicial quan hi ha una sospita de risc imminent de la família i la via de coneixement dels casos sempre és a través de professionals de la salut, serveis socials i educació. No perseguim les famílies i en les xerrades que fem, nosaltres parlem del que fem com a Mossos, no com a professionals de la salut: la mutilació és un delicte i el nostre marge d'acció és menor que el d'un mediador”, explica Andrea García, cap del Grup Central d’Atenció a la Víctima, la unitat que atén aquests casos. La policia assegura que, a l'hora d'intervenir, fan un abordatge conjunt amb els serveis socials o els mediadors. El 2017 van intervenir en nou casos i només en dos es van prendre mesures cautelars de retirada del passaport. “La tasca dels mossos és important. Quan hi ha una intervenció judicial és perquè tenen uns indicis i tracten el tema amb molta sensibilitat. S'ha de valorar també que l'efecte coercitiu és volgut pels pares d’aquí per frenar la pressió de la família al país d'origen”, defensa Amorós.

Mangas insisteix que “cal un canvi de model” cap a “un enfocament més integral”. “Les actuacions estan centrades a vigilar, perseguir i castigar les famílies africanes, no sense efectes col·laterals que afecten negativament aquestes i els i les professionals que intervenen, perpetuant la desigualtat lluny d'evitar la MGF a llarg termini, ja que no s'involucra la família en el procés de l'abandonament de la pràctica. En aquesta forma d'actuació s'ha comprovat que es perden de vista les dones, les nenes, les famílies i la comunitat”, exposa en la tesi. La Fundació Wassu-UAB també ha advertit que han perdut la pista a moltes nenes en risc que, possiblement, han retornat al país d'origen.