Velázquez, El Greco i Zurbarán també ‘viuen’ al MNAC

El 2014, amb la nova presentació de l'art dels segles XIX i començaments del XX, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) va voler deixar de banda una presentació canònica dominada per grans obres i artistes i potenciar al màxim els seus fons. “La col·lecció és la que és. Però és única”, va dir llavors el director del museu, Pepe Serra. Aquesta filosofia s'ha tornat a repetir ara en la nova presentació de la col·lecció del Renaixement i el barroc, formada per més de 1.400 peces, moltes de les quals estaven condemnades fins ara a les sales de reserva per falta d'espai i per la pressió d'altres períodes hegemònics, com són el romànic i el gòtic. "Aquest període pateix cert acomplexament dins del museu, però en realitat és una perla", assegura un Serra expressiu, abans de mostrar el fruit de dos anys de feina. Ho demostra el fet que les obres d'aquest període són les que més es demanen per a exposicions i són les que més viatgen internacionalment. L'última que ha tornat de Washington és El retrat de Charles-Michel-Angel Challe, de Jean-Honoré Fragonard, mentre que El xarlatà, de Giandomenico Tiepolo, comença en breu una gira de nou mesos també pels Estats Units.

Les noves sales del Renaixement i el barroc mostren obres, sobretot pintura, però també escultura, estampes, arts decoratives i dibuixos, reunides no pel gust d'una institució com la monarquia. Tampoc formen una col·lecció planificada sistemàticament. Són obres reunides gràcies a l'interès i les adquisicions d'una institució, com la Junta de Museus i la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, a més de les adquisicions i donacions de col·leccionistes privats, i són fruit de les circumstàncies històriques, socials i culturals del país.

Els responsables del museu, amb Serra al capdavant, però també el coordinador de col·leccions, Francesc Quílez; el conservador del Renaixement i el barroc, Joan Yeguas, assessorats per Juan José Lahuerta, van fer una primera selecció de 400 obres que han passat pels tallers de restauració. Al final en són només 250 (abans n'eren 130), que es poden veure en 1.300 metres quadrats que abans era un “passadís infernal” al voltant de la gegantesca Sala Oval i que s'han compartimentat per donar un ritme a la visita. Les parets han abandonat el trist color blanc trencat que tenien des de la gran reforma de Gae Aulenti i s'han vestit d'un intens blau que ressalta i potencia les obres coloristes d'aquests dos períodes.

El primer que sorprèn és veure plegades quatre obres d'un artista poc prolífic, Bartolomé Bermejo (el Prado n'exposa només dues), després d'incorporar en comodat dues pintures de l'Institut Amatller d'Art Hispànic. “És un pintor del final del gòtic, que fa de frontissa magnífica entre la fi d'un període i el començament d'un altre", destaca Quílez. Després d'aquestes obres es descobreix una de les claus de la presentació: no hi ha un recorregut cronològic, sinó temàtic i conceptual reunint les obres a través de temes com el paisatge i la perspectiva, l'amor i la maternitat, la passió i el sacrifici, místics i visionaris, biografies pintades, natures mortes, la imatge del donant i geografies imaginàries, cosa que permet agrupar obres d'autors dispars i fins i tot contraposats a la mateixa sala, “que acaben enriquint-se les unes a les altres”, matisa Serra.

Sí que s'han creat tres àmbits cronològics: el Renaixement a Catalunya, amb obres com les figures d'alabastre de Damià Forment o les taules d'Ayne Bru o un dels tres impressionants tapissos flamencs que la Generalitat de Catalunya va comprar el mateix segle XVI i que fins ara estava plegat. “Explica els diferents formats i les influències externes de l'art que es fa al segle XVI aquí”, explica Yeguas. El segon és el Segle d'Or espanyol, on brillen les obres de Diego Velázquez, José de Ribera, Francisco Ribalta, Juan Bautista Maíno o Francisco de Zurbarán (el museu no té cap Murillo). La tercera és sobre el barroc català, amb artistes com Antoni Viladomat o Francesc Pla, el Vigatà, els dos principals artistes que va donar aquest període a Catalunya.

La nova presentació ha integrat dues de les col·leccions que es mostraven de manera aïllada fins ara i durant el recorregut es poden veure 40 obres del llegat Cambó i 18 de la Col·lecció Thyssen-Bornemisza. Moltes vegades són algunes d'aquestes obres les que més destaquen a les sales, com l'impressionant Mare de Déu i el Nen amb Santa Isabel, de Rubens (col·lecció Thyssen), o el minúscul El vell, de Lucas Cranach (llegat Cambó). “Guanyen en visibilitat i s'hi integren perfectament”, assegura Serra.

És difícil ressaltar del conjunt alguna de les moltes obres que han abandonat per sempre les sales de reserva o han passat pel taller de restauració i semblen noves. En el recorregut s'han integrat i poden veure's per primera vegada, malgrat que són patrimoni dels barcelonins des de fa 27 anys dues peces amb grans signatures: una, d'El Greco (i amb ella són tres les que poden veure's del pintor cretenc al MNAC), i una altra, de Goya, que l'industrial Julio Muñoz Ramonet va llegar el 1991 a la ciutat en un testament que les seves quatre filles segueixen qüestionant. Després de diverses sentències que donen la raó a Barcelona el jutge ha obligat al fet que les Muñoz dipositin aquestes dues peces valorades en set milions i mig d'euros el 2011 i ha permès que es puguin veure fent efectiva la voluntat última de l'industrial col·leccionista. Ara només falta recuperar gairebé un miler d'obres més d'aquest disputat i polèmic llegat.