Tornada a la normalitat a Catalunya?

Des que el Senat va aprovar la passada tardor la intervenció de l'autonomia catalana pels poders de l'Estat ha estat unànime el clam que demana el retorn a la normalitat a l'antic Principat. Tant el Govern central i els partits que van aplaudir l'aplicació de l'article 155 com els líders independentistes, per no parlar de la nombrosa tropa de tertulians que assola els mitjans, han insistit que aquesta tornada al que cadascú considera normal es produirà com a conseqüència del resultat de les eleccions, la primera derivada de les quals ha de ser la imminent constitució del Parlament sortit de les urnes. Si per normalitat s'entén ajustar-se a la norma, que és la llei a l'Estat de dret, les decisions judicials i l'aplicació de la Constitució ho garanteixen. Però la fractura social i política que viu Catalunya, i la que s'aprecia entre aquesta i la resta d'Espanya, trigarà anys a soldar-se en el millor dels casos, per la qual cosa és difícil imaginar-se res semblant a un retorn immediat a la normalitat en la política espanyola, víctima de ferides que podrien ser letals si no es prenen les mesures adequades.

Pacificats en part els ànims, encara que només sigui en virtut de l'aplicació de l'ordre, no són pocs els líders que insisteixen que del que cal parlar ara és del que preocupa els ciutadans: el futur de les pensions, la generació d'ocupació, la lluita contra la corrupció, etcètera. Tot i que això és absolutament cert, la majoria d'aquests problemes es deuen a fracassos del sistema, i cal revisar-ne, doncs, el funcionament. La democràcia és, primer de tot, un mètode, una formalitat que garanteix, entre altres coses, que la finalitat no justifica els mitjans. I si els seus reglaments no serveixen per solucionar els problemes de fons cal reformar-los. Ara com ara, diversos milions de ciutadans espanyols, gairebé un terç del cens, atorguen el seu vot a formacions polítiques obertament bel·ligerants contra aquest sistema, que consideren culpable de les desigualtats i injustícies, de l'agressió a les identitats de tot gènere i de la privació de drets (alguns arriben fins i tot a parlar de llibertats) a àmplies capes de la població. És la revolució dels indignats que serveix tant per sostenir Trump a la Casa Blanca, treure el Regne Unit d'Europa, entronitzar l'extrema dreta a Polònia i Hongria o deixar els interessos i els somnis d'un grapat de plutòcrates catalans en mans del moviment okupa. En definitiva, les dificultats es refereixen a la crisi institucional de la democràcia representativa, que a Espanya adquireix perfils singulars, però no tant que no puguin aplicar-se receptes i solucions d'àmbit gairebé universal.

Tenim un país governat per un partit en minoria, i la seva tàctica principal a curt termini ha estat destruir tot el que pugui del seu principal soci al Govern, del qual depèn de manera gairebé absoluta per a la governança efectiva; amb una esquerra fragmentada i desorientada, que fa servir eslògans en comptes d'idees i facúndia abans que projectes; un calendari judicial que fa previsible la propera entrada a la presó per robatori a l'erari públic d'un cunyat del Rei, mentre un exvicepresident i diversos exministres dels Governs de l'actual partit governant han estat o poden ser condemnats a presó per corrupció. Hi ha també cinc membres de l'anterior Govern català fugits per eludir l'acció de la justícia alhora que uns altres podrien ser investits amb el poder polític, però es veurien obligats a exercir-lo des de les seves cel·les. I de tots els honorables nacionalistes que han assegut els seus reials al tron de Berenguer durant l'actual democràcia només el breu i inoblidable Tarradellas ha evitat comparèixer davant dels tribunals. O sigui, que després del que ha passat amb Jordi Pujol, que de protagonista de la Transició s'ha convertit en una cosa semblant a un capo mafiós, o amb Puigdemont, un bufó a la presidència de la seva Barataria particular, parlar de tornar a la normalitat a Catalunya suposa una obstinació lloable i una assignatura obligatòria, però l'aprovat final ens pot exigir una dècada d'esforços i avaluacions permanents.

El nostre model de convivència es veu ara amenaçat per un corrent de nou centralisme

Les enquestes posen de relleu que la preocupació ciutadana pel procés català està en declivi i, sens dubte, és víctima del desgast que provoca en l'opinió pública. Aquesta ha entès que la unitat d'Espanya no està en perill, atès que el poder de l'Estat la garanteix, però potser no és conscient de l'amenaça que s'inicia sobre el model de convivència emanat de la Constitució del 1978. Se'ns omple la boca i la memòria en recordar que gràcies a ella el nostre país ha conegut una etapa sense precedents des de fa segles en el creixement econòmic, el gaudi de la llibertat i la projecció i influència a la resta del món. Però el nostre model de convivència es veu ara amenaçat per un corrent de nou centralisme, com a acte reflex davant de les revoltes populars animades pels líders de la sedició a Catalunya. Els èxits de la nostra democràcia es deuen a l'existència de l'Estat de les autonomies i cal insistir que els errors o excessos comesos són culpa en gran part de la renúncia dels Governs de Madrid a l'hora de complir la seva obligació, a canvi d'eventuals suports parlamentaris dels qui després han decidit sortir de la legalitat. En una paraula, a l'absència d'un poder federal que garanteixi la solidaritat i lleialtat mútues entre els diversos components d'aquest Estat.

Fa més de cinc anys, Artur Mas va visitar Madrid un dia de setembre per pronunciar una conferència a l'Hotel Ritz i entrevistar-se amb Rajoy, al qual va sol·licitar sobirania fiscal per a Catalunya. Vaig tenir l'oportunitat d'esmorzar en privat amb ell després de la seva visita a la Moncloa i vaig ser testimoni de la seva convicció a l'hora d'engegar el que després es convertiria en el procés, atès que se sentia acompanyat per la pressió del carrer en les manifestacions de la Diada. El vaig advertir llavors sobre la reacció extrema que la seva actitud podria provocar en l'anomenada Espanya profunda, representant d'un sentiment nacionalista tant o més exacerbat que el dels independentistes catalans. Va menysprear els meus comentaris sobre el despertar d'aquest lleó adormit, i va dir que ja n'havia sentit els rugits, ja que els confonia amb algunes opinions editorials de diaris de la dreta, i va insistir que seria una desraó l'eventual suspensió de l'autonomia catalana, que no creia que es pogués arribar a produir. Li vaig insistir llavors que els nacionalistes catalans acusen amb freqüència els observadors forans de no entendre bé el que passa al seu país, i potser tenen raó moltes vegades. Però no haurien d'ignorar els qui els adverteixen que ells tampoc entenen ni saben calibrar el sentiment i actitud política de la resta dels catalans ni de la majoria dels espanyols. A les proves em remeto.

Cal enfortir l'Estat de les autonomies reconeixent-li el seu caràcter federal

El retorn a la normalitat en la política catalana i en l'espanyola exigeix per tot això canvis estructurals, en contra del que la passivitat del president del Govern central pressuposa i de la paràlisi d'iniciatives dels principals líders de l'arc parlamentari. La reforma de la Constitució no és una de les opcions possibles, sinó, contra el que opina el partit del Govern, la necessitat primera que permeti consolidar el futur del règim del 78. Els professors Muñoz Machado i Aja van posar sobre la taula ja fa mesos una proposta que mereix més atenció i estudi que la que hem vist. Cal enfortir l'Estat de les autonomies reconeixent-li el seu caràcter federal i proporcionant-li les fortaleses i els instruments que garanteixin la solidaritat i l'eficàcia de la seva acció. Una revisió del títol VIII, una refundació del Senat, que paradoxalment ha tingut com a principal contribució la suspensió d'una de les autonomies, i una eliminació de la protecció constitucional a la província com a circumscripció electoral són algunes de les transformacions necessàries per revitalitzar la nostra vida política i poder fer front als anomenats problemes reals, com si la ruptura de la convivència entre la gent, la fugida d'empreses i professionals, el deteriorament del turisme i la inversió no ho fossin. Tot això permetria en un futur no llunyà la revisió de l'Estatut de Catalunya i d'alguns altres si així ho volguessin, i la convocatòria en un referèndum legal als ciutadans a fi que poguessin expressar el seu suport al model de relació amb la resta d'Espanya.

El millor dels arguments que se li ha sentit a Mariano Rajoy per oposar-se a aquestes iniciatives, o si més no retardar-les tant com pugui, és que “tot això és un embolic”. Doncs l'embolic de veritat és aquest on ens trobem ara per no haver iniciat les reformes en el seu moment i caminar sempre mirant cap a una altra banda.

Juan Luis Cebrián és president d'EL PAÍS i membre de la Reial Acadèmia Espanyola.