1977, l’any clau de Montserrat Roig

Barcelona, tardor de 1972. Tres deportats catalans de camps d'extermini nazis, Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella seuen al voltant d'una taula al domicili de la periodista Montserrat Roig, que els entrevista per a un reportatge per a la revista Triunfo. A la fotògrafa Pilar Aymerich no li agrada l'enquadrament per a la foto i decideix baixar al carrer per buscar una altra idea. La troba prop del carrer General Sanjurjo (avui Pi i Maragall), on llavors vivia la periodista. “Estaven fent obres i hi havia una paret d'un edifici pelat, de totxo, els vaig dir si no els feia res col·locar-se en fila, com els obligaven a fer als camps. Ho van fer però de seguida vaig veure que els canviava l'expressió, vaig veure el dolor que sentien en recordar-ho, tants anys després. De manera que només vaig fer una foto per acabar ràpid”, explica la fotògrafa davant la reproducció d'aquesta imatge –profundament trista- i una de les que es poden veure en l'exposició Montserrat Roig. Memòria i utopia al Born.

Aquest retrat es va publicar en un ampli reportatge, Españoles en los campos nazis, de la revista Triunfo al desembre de 1972, en el qual Roig recollia el testimoni d'aquests tres deportats i el de les germanes de Pere Vives, un dels presoners del camp de Mathuasen que va morir després de ser-li administrada una injecció de gasolina. L'historiador Josep Benet va llegir el reportatge sobre les terribles vivències d'aquells deportats catalans, escriptors tres d'ells, Amat-Piniella, Ferran Planes i l'assassinat Vives, i va proposar a Roig que escrivís un llibre sobre els catalans en els camps nazis. ”En teoria, la idea de Benet –que va finançar gran part del projecte- era que es publiqués en un any. Però l’abast de la investigació, de la localització i les entrevistes als deportats va requerir més temps i el llibre Els catalans als camps nazis no es va publicar fins al 1977 a Edicions 62”, explicava Manuel Guerrero, comissari de l'exposició en la qual també es poden veure documents relacionats amb aquest encàrrec. Un de molt singular és una breu nota signada per Josep Andreu i Abelló, que contestava a Benet que el que demanava s'havia resolt. “Li va cursar un xec en blanc perquè es pogués acabar el llibre”, afegia Guerrero.

Entre els documents singulars, les cartes que va enviar la periodista als deportats que no va poder entrevistar personalment amb preguntes concretes sobre la seva vida als camps de concentració.

El llibre es va publicar el 1977, que va ser l'any angular de Montserrat Roig en el qual també va editar El temps de les cireres (també a Edicions 62) que va obtenir el premi Sant Jordi. I una altra activitat que va catapultar popularment la periodista va ser la sèrie d'entrevistes en profunditat amb el títol de Personatges que va fer al llarg de 1977 i 1978 a TVE a personatges de la cultura i la política.

Part d'aquestes entrevistes es poden visionar en una gran pantalla a l'exposició del Born que inclou un espai dissenyat per l'artista Francesc Abad i la fotògrafa Aymerich sobre el fons fotogràfic de Francesc Boix que va fer les fotos al camp de concentració de Mauthausen –on va treballar- i les de Antoni García. Imatges que van aconseguir treure del centre gràcies a l'acció de deportats republicans i que després van ser guardades per Anna Poitner al poble de Mauthausen. Unes fotografies que van servir de prova als judicis de Nuremberg, en els quals Boix va declarar com a testimoni.

“Quan preparava el llibre, un dia em va trucar la Montserrat i em va comentar que li havien lliurat un paquet amb porta-negatius. Em vaig tancar i els vaig visionar amb l'ampliadora. Va ser un xoc terrible”, explicava Aymerich. Aquests negatius mostraven l'horror nazi, amb morts, escenes de la vida i les condicions dels presos i supervivents després de ser-ne alliberats. Els contactes estan exposats a la instal·lació d’Abad, juntament amb una gran imatge dels 186 graons de la mort d'aquell camp i una pedra similar a la que eren obligats a carregar els presoners i un banc públic amb la inscripció Nur für Arier (només per a aris) . Uns elements que ja han format part d'altres projectes expositius de l'artista sobre el mateix tema.