Recuperant catòlics i burgesos

El 1939, en finalitzar la Guerra Civil, la societat catalana dels anys republicans havia desaparegut completament. Les esquerres, a les presons o a l’exili; les dretes, que havien estat majoritàries debatent-se entre l’acomodament a la nova situació o el silenci més absolut, renunciant del tot a la seva pròpia història. Gairebé 40 anys després, hi hauria una segona constatació a fer: a la fi de la dictadura, sectors significatius del catolicisme i del catalanisme moderat estaven absolutament identificats amb la cultura antifranquista. Enmig, més de tres dècades en què l’oposició a la dictadura va tenir protagonistes diversos: òbviament, l’obrerisme i l’oposició esquerrana hi van tenir un paper decisiu. Però també és cert que el franquisme va patir a Catalunya una erosió continuada per les accions de sectors que el 1939 eren a la banda dels guanyadors, ja fos per convenciment, ja fos perquè la polarització de la guerra els hi havia empès.

Amb un títol força exagerat —Sabotatge contra Franco—, i un subtítol més ajustat —Episodis d’oposició dels que havien guanyat la guerra—, Joan Safont (Mataró, 1984) posa en valor i reivindica un conjunt d’accions culturals i parapolítiques empreses al marge de la dictadura. Accions de diversa naturalesa, des de les que es cursen en la legalitat fins a les que són clandestines, passant per les més o menys tolerades. Certament, una cosa són articles publicats per Santiago Nadal o Néstor Luján en una revista legal com Destino, encara que en aquell moment Josep Pla afirmés que “tot article que per una o altra raó molesti el règim és un bon article”; i una altra ben diferent són les lliçons que oferien clandestinament Joan Sales i Raimon Galí, acabats d’arribar de l’exili, als joves del grup Torras i Bages, o una entrevista preparada amb tanta intencionalitat política com la de l’abat Escarré a Le Monde.

Sigui com sigui, la prosa àgil de Safont ha sabut capbussar-se en la bibliografia publicada per construir l’enfilall d’una quinzena de petits reportatges al voltant d’un moment concret, d’un grup o d’una persona, que van marcar episodis —com tota tria, sempre discutible— d’una vida social i cultural que es feia al marge de la dictadura. Sense una recerca específica, la lectura de nombroses monografies permet a l’autor situar sintèticament personatges com Fèlix Millet, l’abat Escarré, Josep Benet, Salvador Millet i Bel, Jordi Pujol, Albert Manent, Josep Maria Vilaseca o Pla, vist aquí d’una manera original com “el nus d’una teranyina de contactes”. Entre catòlics, burgesos i intel·lectuals, també es ressegueixen abundantment les accions de Jaume Vicens Vives —obsessionat pel “redreç de Catalunya”—, el Josep Vergés de Destino, Òmnium Cultural, els promotors de la cançó catalana o el Barça. A través d’aquesta heterogènia plèiade, Safont posa l’accent en “aquells sectors de la societat que el règim no preveia que podrien esdevenir focus d’oposició o bé els considerava com a teòrics aliats”. El 1939 els havien tornat fàbriques i esglésies, de manera que la seva fidelitat havia d’estar garantida. És cert que la dictadura posava el focus com a enemic principal en el moviment obrer i el comunisme, i no sabia gaire què fer amb altres formes de dissidència. Més encara, en realitat moltes vegades la dictadura no entenia alguns dissidents, singularment els catòlics. I encara menys li passava pel cap que alguns burgesos fessin operacions com ara finançar el president Tarradellas a l’exili, encara que en aquest cas fos per tenir ous en tots els cistells. No hi ha dubte que el tema és apassionant, tot i que el tractament a voltes sigui massa deutor de les versions dels interessats.