Dubtes raonables

“El pitjor que fan els dolents és obligar-nos a dubtar dels bons”. Benavente denunciava així l’intent de manipulació del poder. Un segle més tard segueix vigent. Què ha passat? Molt, massa, tot. Què puc explicar-vos que no sapigueu! Passa, tot i això, que la capacitat d’adaptació de l’ésser humà és tan potent que s’estén amb rapidesa a la col·lectivitat a la qual pertany. I encara que la situació política, econòmica i social és avui una ombra del que va ser i una incògnita del que serà, la lluita per la supervivència fa que els ciutadans s’emmotllin aparentment a les circumstàncies com la sabata al peu. O el barret al cap. Quin remei! Però la processó va per dins.

La normalitat d’un carrer concorregut, un passeig tranquil, una terrassa de bar plena, unes compres decidides i el desig de felicitat no pressuposen que aquí no passi res. Només evidencien que fer de la necessitat virtut ha esdevingut una obligació quan hi ha tant a perdre. Que separar el gra de la palla és tan imprescindible com diferenciar l’àmbit públic del privat i que, com va cantar Machín, es poden tenir dos amors alhora i no estar boig. Però això és just el que inquieta els polítics, el seny ciutadà. Especialment davant d’una campanya electoral que serà molt més que això, com ja estem veient. Serà el plebiscit real que, al seu torn, il·luminarà altres consultes. Serà la prolongació de la pugna, l’agitació dels recels, l’intercanvi dels retrets, la rendició de comptes i l’últim capítol de la sèrie que anuncia nova temporada.

És cert que insistir en aquesta aparent normalitat és el que el Govern espanyol busca per demostrar que són els secessionistes els qui l’han alterat. I denunciar el conformisme és el que l’independentisme seguirà fent per recordar d’on venim, què ha passat i, sobretot, on som. Els fets ho ratifiquen. Rajoy va ser a Barcelona amb els empresaris i els va dir que tot estava tornant a la realitat que mai s’hauria d’haver truncat i que les eleccions ho demostrarien. Ingenuïtat o desconeixement? Els va demanar recuperar la confiança i que retornessin les companyies que s’havien endut.

La rèplica de Puigdemont des de Brussel·les ja evidencia l’anormalitat de la situació, apel·la a l’aplicació del 155 com a obvietat incontestable i el desafia a un debat a Bèlgica mentre qualifica els comicis com els més transcendents de la nostra història. La seva decepció apunta a un referèndum sobre la pertinença europea que després intenta matisar, tard i malament. I el fet paradoxal és que, mentrestant, tant un com l’altre coincideixen a demostrar que la tranquil·litat és aparent i l’ordre, una ficció. Perquè tots dos acumulen preguntes pendents de resposta i l’obligació d’esvair els dubtes raonables que la seva obstinació ha instal·lat. En el cas de Rajoy, perquè va minimitzar el risc o fins i tot el va ridiculitzar i va evitar així la contraoferta imprescindible per pal·liar el malestar generalitzat, encara palpable. També d’una part del seu propi electorat. Puigdemont, perquè no va avaluar correctament la força d’un Estat pensant que mai s’arribaria tan lluny i que una reacció a temps endolciria la seva aposta. La prova la tenim en la improvisació que va acompanyar la decisió de marxar i en la pugna que li ha plantejat al seu partit, castigat per enèsima vegada.

Tots dos presidents van començar com si es tractés dels reptes d’uns eixelebrats “rebels sense causa” pensant que frenarien a temps i van acabar al mateix precipici que Thelma i Louise, però en el seu cas com a conseqüència de les seves irreductibles posicions contraposades i sense la voluntat compartida de les protagonistes. No obstant això, els recels que esperen el resultat de les urnes no són patrimoni exclusiu dels qui tenien l’última paraula per evitar aquest daltabaix. Tots els partits que concorren als comicis produeixen els seus perquè cap ha estat a l’altura de les circumstàncies. I convertits en enaltidors més o menys convençuts o en còmplices més o menys decidits, s’han vist arrossegats per una situació en què els potencials beneficis que puguin treure en vots seran clarament desproporcionats a la inversió feta.

I és davant d’aquest panorama on se situa la gran majoria de l’electorat. Desfullant la margarida de les seves vacil·lacions. Sabent que davant del gran repte de desembre ha de decidir, ara sí, amb el cap, encara que no pugui eludir els batecs del cor. I que pensar en el dia després és el que ha de presidir la seva audàcia perquè els problemes que van provocar la dinàmica del conflicte segueixen sense resoldre’s i caldrà fer-ho. Serà llavors quan es decideixi el nostre futur. Un temps que no pot ser de creu i ratlla, però tampoc d’intrèpides aventures, ara lamentades. De fons, el bolero: en mi va quedar la nit grisa de la desesperança cruel cobrint la infinita nostàlgia de l’ahir.