La fugida antieuropea de Puigdemont

El discurs de Carles Puigdemont i el d'euròfobs com Nigel Farage i Marine Le Pen ja són pràcticament indistingibles. “El projecte europeu està en decadència. La Unió Europea actua com la màfia. No té legitimitat, és una martingala que ni tan sols respecta la democràcia. És una casa freda, amb poca democràcia interna”, assenyalava Nigel Farage el 2016. “La Unió Europea és un club decadent”, bramava des del seu escó a l'Eurocambra la ultradretana francesa Marine Le Pen fa uns mesos a Estrasburg; “Europa està controlada per l'oligarquia econòmica”, escrivia poc després a The New York Times. Deia Robert Frost que la poesia és el que es perd en traduir un poema a una altra llengua. Carles Puigdemont encaixa perfectament en aquest aforisme: l'expresident de la Generalitat va fer ahir una bella traducció de Farage i Le Pen que amb prou feines perd poesia euroescèptica en una entrevista a la televisió pública israeliana Canal 1 Kan, reproduïda per La Vanguardia. Europa, segons l'expresident, és “un club de països decadents, obsolets, on manen uns pocs, vinculat a interessos econòmics cada vegada més discutibles”.

Però Puigdemont comença a anar més enllà de les paraules: comença a suggerir la idea d'un referèndum sobre la pertinença de Catalunya a la Unió Europea; un Brexit a la catalana, una qüestió molt similar també a la que reclama Le Pen per a França, De Wilders a Holanda o tots i cadascun de la vintena de partits ultres que han sorgit a tot Europa. Es tracta de l'últim capítol de la fugida cap endavant de Puigdemont i el seu partit, que va patrocinar la independència de Catalunya sota la idea que la Unió Europea reconeixeria les aspiracions dels nacionalistes i donaria encaix legal al secessionisme.

D'aquí va passar a demanar la mediació d'Europa entre Catalunya i Espanya. Quan va quedar clar que Brussel·les no participaria en res de tot això van començar les crítiques, que han anat pujant de to fins a la cabriola final: “No paren de dir-nos que quedarem fora de la UE, però qui ha de prendre aquesta decisió són els ciutadans de Catalunya, igual que haurien de prendre-la lliurement els altres ciutadans d'Europa. Vostès volen pertànyer o no a aquesta Unió Europea? I en quines condicions? Ja veurem què diu el poble de Catalunya”.

La deriva euroescèptica de l'expresident català arriba, paradoxalment, en ple exili a Brussel·les per intentar internacionalitzar el procés. Puigdemont buscava guanyar-se les institucions europees per a la seva causa, però passa que amb les seves últimes entrevistes, plenes d'atacs a la Unió, ha aconseguit si fa no fa just el contrari. Aquest és un breu resum d'aquesta deriva euroescèptica, que ha coincidit amb la defensa de l'independentisme per part dels Farage, Le Pen, De Wilders i la resta d'ultradretans del Parlament Europeu.

Setembre del 2013: “Una Catalunya sobirana seguirà a l'euro”. El mentor polític de Puigdemont, l'expresident Artur Mas, desafiava la UE a finals del 2013 assegurant que una Catalunya independent seguiria “a l'euro”; “no s'ha de tenir cap por de quedar fora de Schengen [l'acord de lliure circulació de persones]”. El secessionisme ha patrocinat durant anys els informes jurídics que aventuraven que una Catalunya independent no sortiria mai de la UE. La Comissió Europea, des dels anys del president Romano Prodi, diu just el contrari: "Quan un territori d'un Estat membre deixa de formar part d'aquest Estat perquè esdevé un Estat independent, els tractats deixaran d'aplicar-se a aquest nou Estat". El president Jean-Claude Juncker ha estat taxatiu sobre el tema: “Una Catalunya independent quedaria fora de la UE".

Gener del 2017: “Europa no pot mirar cap a una altra banda”. Puigdemont es va aferrar en tot moment als esmentats informes sobre una Catalunya independent dins de la Unió Europea, de l'euro i de Schengen, però a mesura que s'anava preparant el referèndum d'independència la tesi de l'expresident era que tant Brussel·les com els Estats membres veurien amb bons ulls la secessió. “No està en joc la independència, sinó la democràcia; Europa no podrà mirar cap a una altra banda”. A poc a poc, el bloc independentista anava reclamant que Brussel·les intervingués entre Espanya i Catalunya: “Europa intervindrà amb diàleg polític en un primer moment, i facilitant l'encaix jurídic després”, deia Puigdemont a principis d'any, quan encara es declarava “profundament europeista” i subratllava “la clara vocació de pertinença de Catalunya en el projecte europeu”.

Puigdemont a Brussel·les: comencen les crítiques a la UE. Brussel·les mai ha volgut sentir una sola paraula de la mediació. La Comissió Europea ha fet pinya amb Mariano Rajoy, i tant el Consell Europeu com els Estats membres han donat suport sense fissures al Govern espanyol, només una mica entelat per les crítiques a les càrregues policials de l'1-O. A mesura que quedava clar que el discurs independentista no feia fortuna a Europa van arribar els atacs de Puigdemont. El dia de la seva arribada al seu autoproclamat exili de Brussel·les, a finals de setembre, va llançar els primers dards contra la Unió. Des de llavors, el crescendo antieuropeu no s'ha aturat. “Europa gira l'esquena a Catalunya: la UE només és valenta quan parla de països sobre els quals no té competència” (entrevista a AP, 28 de setembre). “Senyor Juncker, és aquesta UE la que volen construir, la que dona suport a un Govern espanyol que ha fet un cop d'Estat?” (Palau de les Belles Arts de Brussel·les, 7 de novembre). “La UE és una caricatura del que és Europa”; els seus dirigents “han corromput els valors fundacionals de la Unió” (entrevista a ACN, 12 de novembre).

En la presentació de la llista del PDeCAT, Junts per Catalunya, aquest dissabte en un hotel prop de Bruges, va fer una cosa semblant a un al·legat antieuropeu: “Europa no pot pretendre seguir donant lliçons a la Xina, a Turquia o a Sud-amèrica si permet violacions dels drets civils al seu propi territori, a Catalunya”. “N'hi ha prou de permetre-l'hi tot al Govern espanyol. Seguirà validant Juncker la legitimitat del 155 i d'un Govern que ens vol condemnar a 30 anys de presó per fer el que deia el nostre programa electoral el 2015?”, es va qüestionar. I ahir va culminar aquesta deriva i va pujar l'últim esglaó en aquesta escalada euroescèptica: “La UE és insensible a l'atropellament dels drets humans dels drets democràtics d'un territori només perquè la dreta postfranquista espanyola té interès que així sigui. Els catalans “haurien de decidir si volen pertànyer a aquesta UE” i “en quines condicions”. “Ja veurem què diu el poble de Catalunya”, va apuntar, suggerint un referèndum sobre el Catexit.