Errar també és de polítics

No em referiré a les causes que han originat la crisi d’Estat més greu des de uns quants anys a Espanya. En aquest sentit, i que em perdonin els lectors per aquest llarg incís, se sol parlar de l’intent de cop d’Estat del 1981 com la primera gran crisi de la nostra democràcia. I la segona, l’aplicació de l’article 155 de la nostra Constitució. A mi em sembla que entre una cosa i l’altra hi ha hagut dues grans crisis més de dimensions morals, i les dues perpetrades pel mateix partit. Em refereixo a l’acord dels Açores, en què l’aleshores president, José María Aznar, va donar suport a la intervenció militar a l’Iraq –amb les terribles i tràgiques conseqüències globals que tots coneixem i que encara se segueixen patint– sabent que els informes sobre les armes de destrucció massiva eren tot fabulacions. La segona crisi va ser la mentida massiva sobre l’autoria dels actes terroristes de març del 2004, just abans d’unes eleccions generals. Aquestes causes tots les tenim presents.

Aquí convé aturar-se en un altre incís: soc dels que pensa que l’anomenat Pacte del Tinell, on es va marginar a consciència el Partit Popular de Catalunya en totes les grans decisions del Parlament, va ser un error monumental, com també va reconèixer anys més tard el llavors president de la Generalitat Pasqual Maragall, un error que només va servir perquè el PP trobés en aquesta lamentable decisió l’excusa per oposar-se abruptament a la reforma de l’Estatut d’Autonomia llavors vigent. En aquesta oposició rau el pecat original del Partit Popular. Era la seva estratègia per tornar a la Moncloa al preu que fos, enfrontant Catalunya amb la resta d’Espanya si calia.

De la mateixa manera caldria parlar dels pecats originals de l’independentisme. Un d’aquests pecats va ser el vertigen al qual es van sotmetre des del principi de la crisi, que cal xifrar substancialment en la impugnació de l’Estatut arran de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010. Calia resoldre, en un tres i no res, un assumpte de gran magnitud política (i geopolítica, posats a fer) com és la declaració d’independència de Catalunya en el context europeu. (Fins i tot va haver-hi un dirigent independentista, ara fagocitat pel procés, que va arribar a ajornar la declaració d’independència només perquè així es fes coincidir aquesta declaració amb els 300 anys de la caiguda de Barcelona en la Guerra de Successió). Sempre recordo un consell del meu pare: “Changuito, l’ansietat és la mare de tots els fracassos”. I tant que ho és! El que hauria d’haver estat, primer, l’obertura per a un debat sobre la necessitat d’un referèndum acordat amb el Govern de Madrid, i després del 2012 i en vista de les grans manifestacions sobiranistes de llavors ençà, la recerca de camins amb tots els partits –incloent-hi els no sobiranistes– que convergissin en la convocatòria d’aquest referèndum.

Per a l’independentisme i els seus cervells això ja era una pantalla passada. I la tercera via, una possibilitat gens menyspreable que podia cristal·litzar en un blindatge d’àrees molt sensibles per al catalanisme sense tocar ni una coma de la Carta Magna, segons va dibuixar en el seu moment el constitucionalista Miguel Herrero de Miñón, una innocentada digna d’il·lusos. Era evident que l’independentisme estava caient en un greu error estratègic. Un error, tot s’ha de dir, que Mariano Rajoy i el seu aparell ideològic no es van plantejar per res del món interrompre, segons demanava Napoleó si es pretén derrotar un adversari equivocat. Aquest va ser el primer error polític de l’independentisme: triar malament les cartes en una partida molt complicada de jugar, però no per això impossible de guanyar. No advocar per un referèndum acordat a llarg termini, mentre es batallava per una ambiciosa tercera via.

Però els errors van continuar. Carles Puigdemont va demostrar que no tenia cap mena d’intel·ligència política. Per cert, ¿Forcadell i Junqueras van recordar als seus seguidors que en el referèndum del Quebec del 1995 l’independentisme va obtenir el 49,4% dels vots, és a dir, un percentatge més alt que el que va obtenir l’independentisme català en les eleccions plebiscitàries del 2015, i, tot i així, mai se’ls va passar pel cap declarar unilateralment la independència?

Resum: 1) Una jutgessa de l’Audiència Nacional envia a la presó dirigents socials i polítics per haver comès enormes errors polítics. Al meu parer, en democràcia aquest delicte no hauria d’existir. 2) L’independentisme ha de tenir en compte que el 57% de la població espanyola i un 80% de la catalana acceptarien un referèndum acordat a Catalunya. Així que compte amb l’ansietat.

J. Ernesto Ayala-Dip es crític literari.