La falsa radiografia de Puigdemont

L'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont va dibuixar aquest dimarts des de Brussel·les la imatge d'una Espanya sense garanties democràtiques ni legals que l'impedeix tornar per afrontar un judici “just” pels delictes de sedició, rebel·lió i malversació arran del referèndum il·legal d'independència de l'1 d'octubre.

Ignorant o oblidant la separació de poders que existeix en aquest país, el destituït mandatari català va brindar —això sí, en tres idiomes— un discurs, en la tònica habitual, plagat d'arguments contradictoris i mitges veritats amb les quals va buscar empara internacional per al seu projecte. Aquests són els principals exemples.

"Des de l'1 d'octubre la nostra mà ha estat estesa al diàleg fins a l'infinit, arribant al límit de proposar la suspensió de la declaració d'independència”.

No és tendir la mà suspendre alguna cosa que és il·legal doncs, d'entrada, no pot ni ha d'oferir-se. I les ofertes de diàleg de Puigdemont van ser sempre en negatiu: no va anar a la Conferència de presidents autonòmics, ni al Senat ni al Congrés quan va ser reiteradament convidat. I només es va mostrar disposat a dialogar amb condicions: sempre que el diàleg versés sobre el format i calendari del referèndum independentista.

“L'agressivitat de l'Estat de la qual tenim tants exemples: 700 alcaldes querellats, les pallisses a milers de persones que anaven a exercir el seu dret a vot, la impunitat de l'extrema dreta, les multes milionàries contra els organitzadors de la consulta del 9 de novembre, les querelles del fiscal Maza…”.

Les 700 querelles esmentades estan en aquests moments paralitzades, encara que no definitivament arxivades: són una iniciativa dels fiscals, no dels jutges.

L'abast, manera i espectacularitat de l'actuació policial de l'Estat l'1 d'octubre es discutible, tot i que les xifres d'afectats han estat questionades. Va haver-hi molts contusionats, dos ferits lleus i dos greus, tots ells recuperats. Però si hi ha algú que no està legitimat per posar-la en dubte són els governants catalans que van enviar als Mossos a reprimir els indignats del 15-M i que van treure un ull a una dona, Esther Quintana.

No hi ha hagut “multes milionàries” per organitzar el 9-N del 2014, sinó un requeriment del Tribunal de Comptes a retornar els diners públics usats indegudament per Artur Mas (5,2 milions d'euros) per finançar la consulta.

“És des d'aquesta perspectiva que les mesures que ha adoptat el Govern des de divendres segueixen aquesta línia i són coherents amb els valors de la pau, el respecte a la pluralitat i a la neutralitat de les Administracions que sempre hem perseguit des del Govern de la Generalitat”.

La Generalitat d'Artur Mas i de Carles Puigdemont mai ha mantingut “la neutralitat” de la qual s'ufanen. I menys encara en els dos intents de referèndums que va emprendre, fent campanya militant, manipulant els mitjans públics i deixant sense poder als diputats de l'oposició. Els observadors internacionals que van vigilar el desenvolupament de l'última consulta van concloure que no es van cobrir els estàndards mínims internacionalment requerits.

“Aquest govern podria haver optat per forçar als funcionaris fidels al govern a iniciar una disputa per l'hegemonia, però ha preferit garantir que no hi haurà enfrontaments que no hi haurà violència. No es pot edificar la república de tots des de la violència. Si l'Estat espanyol vol edificar el seu projecte des de la violència aquesta és la seva decisió, però no ens pot arrossegar a un escenari que el moviment sobiranista ha rebutjat de manera consistent, com hauria de fer tot demòcrata”.

Si Puigdemont considera que hauria estat legítim forçar als funcionaris a emprendre activitats il·legals, sembla tot dit dels seus conceptes sobre la democràcia i sobre la “neutralitat” de l'Administració. Així que sobra el seu afegit sobre que “no es pot construir la República de tots sobre la violència”. Segur que tots els catalans quedaran summament agraïts per aquesta graciosa concessió. La renúncia a la violència es una precondició de la democràcia.

També resulta curiosa la següent demostració de generositat: que aquest respecte als funcionaris es pagui “al preu d'alentir el desplegament de la República”.

“Una part del Govern hem anat a Brussel·les… per denunciar la politització de la justícia espanyola”.

Encara que la Justícia espanyola és homologable a les de les altres democràcies avançades, té defectes i el seu funcionament és millorable. Però cap defecte de fàbrica tan greu com en el disseny de la Justícia de la república catalana inclòs en la il·legal (i suspesa) “llei de transitorietat jurídica i fundacional” aprovada pel Parlament en els primers minuts de la matinada del 8 de setembre: aquest text consagra(ria) un tribunal suprem el president del qual seria designat a dit pel president de la república (i cap de l'Executiu o primer ministre: infreqüent acumulació de càrrecs en un país europeu).

I a més, tots els càrrecs judicials serien nomenats per una comissió mixta en la qual el Govern ostentaria majoria de membres. Aquest seria l'exemple perfecte de “politització de la justícia” i de l'esclavitud del tercer poder davant el governatiu: la fi de l'Estat de dret.

“No abandonarem en cap cas el govern català, continuarem treballant malgrat les limitacions que imposa l'estratègia de no confrontació i assumirem la defensa de la querella de l'Estat. És una querella política i, per tant, ens enfrontarem des d'una posició política, no jurídica”.

Però és que per ventura Puigdemont havia renunciat al càrrec del que va ser descavalcat? És cert que el seu viatge a Brussel·les, el secretisme emprat, l'absència de confirmacions i les manifestacions d'un peculiar advocat belga van connotar el seu viatge amb els tints d'una escapada o fugida a la recerca de protecció individual, en forma d'asil.

El mateix viceprimer ministre i titular d'Economia belga, el flamenc Kris Peeters, va subratllar públicament aquesta estranya conducta en asseverar que quan un líder crida a la independència “més val quedar-se prop del seu poble”.

D'altra banda, la querella del fiscal serà encertada, molt millorable o plusquamperfecta, però només seria “política” si denunciés fets polítics, i el que fa és qualificar conductes (encara que d'origen polític) presumptament afligides d'il·legalitat i susceptibles d'incórrer en tipus delictius del Codi Penal. Considerar que els comportaments d'un dirigent polític, per ser ell qui és, queden automàticament exclosos de l'aplicació de les lleis, és atorgar-li un privilegi d'immunitat i una patent d'impunitat que no venen recollides ni en la Constitució ni en l'Estatut.

La frase de l'exmandatari assegurant que tornaria a Catalunya “si se li garantís un judici just” és del mateix tenor. De quines garanties es tracta? Garanties processals, que són per definició universals per a tots els ciutadans espanyols? O de privilegis personalitzats per raó del rang perdut?

A més, l'atribució que les accions judicials suposen una “greu injustícia que planteja el Govern espanyol” ignora la separació de poders i la independència judicial. Una altra cosa és l'actuació del ministeri fiscal, que encara que formalment independent, pugues ser-ho de facto, en major o menor mesura, segons les característiques de qui ho encarni.

Però fins i tot així, la judicatura exerceix la seva independència respecte del ministeri públic. En un mateix procediment pot imposar mesures cautelars molt fortes a uns (els dos Jordis, a la presó provisional decidida per l'Audiència Nacional) i més suaus a uns altres (l'excap i la intendent dels Mossos, que han de presentar-se periòdicament al jutjat i no poden viatjar a l'estranger), malgrat que el fiscal hagi demanat la mateixa mesura cautelar per tots ells.

“Donarem suport a les diferents iniciatives que s'estan posant i s'engegaran per evitar que el 155 es porti a la pràctica i acabi desmuntant el sistema institucional català (...) Assumim les eleccions que ha plantejat l'Estat espanyol com un repte democràtic”.

És contradictori assumir que les eleccions del 21-D són “un repte democràtic” i manifestar suport a les “iniciatives” dedicades a “evitar” l'aplicació del 155. Perquè aquestes eleccions les ha convocat Mariano Rajoy (podria haver-ho fet perfectament Puigdemont) basant-se justament en el 155. Són un repte o un mal a evitar?

“La gent que va salvar les escoles l'1 d'octubre salvarà, estic segur, les nostres institucions”.

La tendència del polític gironí a deslocalitzar, centrifugar i traslladar les seves responsabilitats als altres continua molt viva. El problema d'aquesta autoexoneració de responsabilitats és que acaba convertint als ciutadans en escuts humans de qualsevol desencert o disbarat.

“Nosaltres respectarem el resultat de les eleccions, com hem fet sempre”.

Fals. El bloc secessionista va obtenir menys del 50% del vot popular en les últimes eleccions autonòmiques, i va considerar que amb això obtenia un presumpte “mandat democràtic” per emprendre el camí a la independència unilateral. No va respectar sinó que va manipular políticament el resultat, erigint-se així en el govern d'una fracció, àmplia però minoritària, de la ciutadania catalana.

“La causa dels catalans és la causa dels valors en què es fonamenta Europa”.

Les institucions i els Governs de la Unió Europea (UE) ja han dictaminat en múltiples ocasions que la causa del separatisme català atenta contra els principis europeus en tant que ha optat per vulnerar l'ordenament constitucional espanyol, protegit en l'article 4 del Tractat de Lisboa.

L'apel·lació etèria als valors democràtics, especialment si s'han conculcat, té escassa rellevància en termes europeus. Almenys si no va acompanyada d'altres valors fundacionals, com l'oposició als egoismes nacionalistes.

Addicionalment, la UE, exemple mundial en la destrucció de fronteres interiors, no ha d'arriscar-se a crear altres noves, sota pena de reinstaurar els riscos per a l'estabilitat continental que van desembocar en les dues guerres mundials.

“Treballem perquè sigui impossible que el PP, el PSOE i Ciutadans desmuntin les institucions catalanes”.

Va ser el bloc secessionista el que va desmuntar i va desarticular les institucions autonòmiques catalanes a l'abolir l'Estatut mitjançant les lleis de ruptura aprovades el 6 i 8 de setembre passats. Del que es tracta ara és justament de fer el contrari, recuperar-les.