La decisió exacta

Fa dues setmanes vaig escriure el segon paràgraf d'aquest article en una llibreta que duia a sobre mentre esperava el metro. Pensava que ja no tindria validesa per quan l'utilitzés per a l'article que esteu llegint ara. Però va resultar que el president Puigdemont no va respondre, per segona vegada consecutiva, a la carta del president Rajoy com aquest li exigia que havia de ser. Tampoc com jo, en aquest segon paràgraf, prego que succeeixi. El cap de setmana passat el Govern espanyol va decidir posar en funcionament l'insondable article 155 de la Constitució Espanyola. D'alguna manera, la situació es repeteix. El senyor Puigdemont dilata la seva resposta (ni sí ni no ni tot el contrari) insistint en el diàleg i el senyor Rajoy li respon que no és la resposta que ell necessita per no aplicar el 155. O dit d'una altra manera, el senyor Rajoy, amb el suport logístic del PSOE de Pedro Sánchez i el partit d'Albert Rivera, vol aplicar al més aviat possible el 155, però el senyor Puigdemont no l'hi permet atesa la seva vaporosa resposta barrejada amb una pronunciada insistència en el diàleg. No se sap si al senyor Rajoy el molesta més que el senyor Puigdemont no respongui al seu requeriment o bé que es faci tan pesat amb el maleït diàleg.

Vaig escriure fa dues setmanes: 'Isaiah Berlin escriu en un capítol del seu llibre El sentido de la realidad, que es titula "El juicio político", que a un cap de govern, emperador, rei o president de qualsevol república al món, el que se li demana en un moment crucial del seu exercici és aquest do per encertar la decisió exacta. Per això, argumentava el pensador, no cal ser un savi en cap matèria determinada (ni que domini dues o tres llengües, hi afegiria jo), només cal que tingui aquesta intuïció demolidora, l'única que potser se li exigeix en el seu trajecte de governant, per no crear ni neguit ni misèria ni violència als ciutadans que confien en el seu bon govern. Aquest governant tampoc necessita cap teoria política que avali la seva esperada decisió, ens segueix informant Berlin. Només ha de mirar al seu voltant i aplegar tots els fragments dispersos que veu en el paisatge històric i social que té davant seu i reunir-los mitjançant un sentit decidit del principi de realitat, o senzillament de “saviesa pràctica”, “raó pràctica”, “potser un sentit del que funcionarà o no funcionarà”. És probable que als sibarites de la teoria política, aquesta mena de decàleg per gestionar millor els problemes o avatars polítics de més o menys transcendència els sembli de poca volada. Però és que el governant no ha de volar tan amunt que li sigui impossible albirar els problemes que hi ha arran de terra i que tant l'afecten. ¿El senyor Carles Puigdemont tindrà aquest do que exigeix Isaiah Berlin per prendre les grans decisions? Del senyor Rajoy, aquest do, malauradament, ja no el podem esperar. En aquest do jo crec que també s'hi ha d'incloure el do de saber rectificar a temps. I també el do de fer rectificar l'oponent, que consistiria a obligar el senyor Mariano Rajoy a revisar el seu proverbial immobilisme i contestar, entre altres qüestions, als 46 punts que li va plantejar el president de la Generalitat fa ara més d'un any. Tots necessitem que Carles Puigdemont doni aquest dilluns vinent la resposta que ens estalviï més inquietud i tristesa. Potser resultarà que qui guanyi aquesta partida serà Puigdemont i Catalunya no aplicant la DUI i que qui es vegi obligat a negociar sense que valguin més excuses ni dilacions injustificades sigui el Govern de l'Estat. Tant de bo Puigdemont tingui aquest dilluns aquest cop d'intuïció gairebé miraculosa que Catalunya, i Espanya, necessiten d'ell'.

Ara sabem que aquesta resposta l'haurà de donar divendres, sense saber-se ara mateix si retirar la DUI i convocar eleccions servirà perquè no s'activi el 155. Perquè del que es tractava era de convocar eleccions a la primera invitació del senyor Rajoy, la decisió que segurament Isaiah Berlin, tal com estan de greus les coses, li hauria aconsellat que fes. El Partit Popular (partit que va trigar 27 anys a condemnar el franquisme al Congrés i 40 al Parlament) ja ha fet tot el que volia fer. Ho va fer quan Pascual Maragall va advocar per un federalisme asimètric. Ho va fer quan va recollir signatures per impugnar un Estatut confirmat pels catalans i aprovat al Congrés de Madrid, amb "ribot" inclòs.

En el terreny simbòlic, el PP ja té el seu nou 1939, el luctuós any del “captiu i desarmat l'Exèrcit Roig”. No sé si Puigdemont té previst evitar un nou 1714.