Marxar de Catalunya malgrat el pes dels segles

Prop de 700 companyies, grans, petites i mitjanes, van traslladar la seu social fora de Catalunya entre l’1 i el 17 d’octubre, segons dades del Col·legi de Registradors Mercantils d’Espanya. La sortida de les seus es va accelerar a partir del dia 7, després que ho anunciés CaixaBank. La Caixa, el pal de paller de l’economia catalana, té avui el domicili social i fiscal a València. No és l’única entitat amb més de cent anys d’existència que ha seguit el mateix camí: el Banc Sabadell va fer-ho un dia abans, movent el domicili social i fiscal a Alacant. Catalana Occidente, Codorníu, Aigües de Barcelona o Gas Natural són els altres símbols del poder econòmic de Catalunya que han mogut fitxa en el conflicte polític entorn del projecte d’independència unilateral. “És un fet nou a la història”, sentencia Jordi Maluquer, professor emèrit d’Història Econòmica de la UAB. “Cada cop que s’ha produït una crisi, Catalunya ha perdut poder de decisió empresarial”, opina el mestre de periodistes econòmics Andreu Missé.

Són companyies que han sobreviscut a guerres, canvis de règims, catàstrofes naturals i daltabaixos econòmics; malgrat tot això, mai havien pres la decisió de traslladar els seus domicilis històrics fora de Catalunya, fins avui, quan mig centenar de grans empreses ja ho han fet. A més de les societats amb les arrels fundacionals al segle XIX, n’hi ha de gran rellevància que han optat per la mateixa via, fundades entre les dècades dels quaranta i els seixanta, com el grup editorial Planeta, Immobiliària Colonial, TorrasPapel, la farmacèutica Indukern o les marques d’alimentació ColaCao i Pastas Gallo. Maluquer destaca que l’efecte d’aquests trasllats de moment no es detecta en el dia a dia econòmic, “però des del punt de vista polític és importantíssim”.

No havia succeït mai aquest trasllat de seus massiu a Catalunya o a Espanya, assegura Maluquer, perquè en el passat les empreses, quan afrontaven crisis polítiques, estaven lligades a mercats molt més petits, petits no només internacionalment sinó també a escala estatal. Fins i tot en la desintegració dels imperis colonials, com podia ser el cas d’Espanya a Cuba, no hi ha precedents de trasllats de seus socials: qui abandonava l’illa era de forma definitiva, apunta Maluquer, “perquè el trasllat de seus, amb distàncies físiques que es cobrien amb setmanes de viatge, eren absurds. Ara, en canvi, en l’economia global, una empresa actua des de qualsevol punt amb immediatesa”. Maluquer subratlla que les comparatives del procés actual de deslocalització de seus amb el passat és erroni perquè aquest fenomen no s’havia produït mai; l’únic precedent similar es troba al Quebec o a Escòcia. La regió canadenca va perdre centenars d’empreses i els seus bancs durant els anys de debat previs als dos referèndums d’autodeterminació dels vuitanta i noranta, unes companyies que no van tornar.

Paloma Fernàndez, professora d’Història Econòmica de la UB, resumeix que el principal fet diferencial respecte d’altres crisis del passat és que el trasllat massiu de seus ha estat motivat per la globalització financera sorgida als vuitanta i noranta. La descapitalització de les entitats financeres és més fàcil ara perquè els grans patrimonis familiars aprofiten els instruments financers que abans no tenien a l’abast per evitar la inestabilitat, diu Fernàndez, que també ressalta el fenomen arrossegador que han tingut CaixaBank i Sabadell, perquè les empreses tenen amb aquestes entitats “uns vincles extraordinaris, no només financers o de patrimoni”. Pilar Saldaña, directora de la càtedra de l'Empresa Familiar de la UB, considera que “tenir els centres de decisió financera fora de Catalunya pot fer variar el vincle de coneixença, confiança, la relació de la banca i l’empresa familiar”. Fernàndez recorda que amb l’esclat de la Guerra Civil molts empresaris van traslladar els seus patrimonis fora d’Espanya sota la protecció de Francesc Cambó, i posa d’exemple el cas de Fernando Rubió i Tudurí, que va exiliar-se als Estats Units i va obrir a Manhattan la primera filial d’una empresa espanyola al país, de l’empresa de nutrició Andrómaco.

Els experts consultats coincideixen que la qüestió clau és el desplaçament dels centres de decisió. Missé, director de la revista Alternativas Económicas i expert de la història de La Caixa, assegura que amb cada crisi Catalunya ha perdut influència empresarial. El sistema financer va continuar rutllant malgrat la desaparició fa cinc anys del vell sistema de caixes, però qui en va sortir beneficiat van ser grans corporacions com el BBVA, que va absorbir Caixa Catalunya. Missé recorda altres exemples: va passar el mateix amb l’absorció per part d’Endesa de les companyies elèctriques catalanes, o amb la de Fomento de Obras y Construcciones en el grup FCC. El veterà periodista també subratlla que “fins fa quatre dies, l’empresari català, també el nacionalista, volia millorar Espanya perquè era la manera de projectar-se. Ara hi ha un nou empresariat que creia que ja no necessitava Espanya, i ha vist que probablement això era erroni”. Fernàndez considera que “un fet sense precedents és que s’han trencat els fils intangibles que vinculaven el món empresarial amb les accions unificadores i solidàries de les forces socials catalanes”.

Missé afirma que la decisió del trasllat de seus s’explica essencialment per la seguretat d’un marc jurídic estable a la zona euro i per les incerteses que generen les possibles exigències de l’Agència Tributària Catalana. Fernàndez no dubta que encara és viu en la memòria el record de la Guerra Civil i el temor a l’expropiació de béns, patrimoni i dipòsits bancaris: “Aquests dies llegeixo memòries de grans empresaris en què evoquen el pànic que va suposar la col·lectivització de les empreses i els patrimonis que guardaven als bancs i que els anarquistes van expropiar”, diu Fernàndez. La dirigent de la CUP Eulàlia Reguant va plantejar el 4 d’octubre a Nació Digital un “control del capitals i, com en determinats casos, a partir de la declaració d’independència com fem un control de capital i fluxos de capital a Catalunya, per garantir un mínim la capacitat de funcionar de la República”.

Missé insisteix que, per a les empreses que han traslladat la seu, la situació s’ha produït a contracor, perquè estan exposades a la insatisfacció del client català, que els pot considerar traïdors, però també d’una part del client espanyol, que els continua veient com a marques catalanes. Maluquer afegeix que les patronals, arreu de les economies capitalistes, actuen com a lobby i grup de pressió “contra moviments revolucionaris”, però mai ho fan destacant públicament. L’empresariat evita el protagonisme polític. Són excepcionals les situacions en què el món dels negocis assumeix rellevància política, moments com l’actual o protestes històriques, com el Tancament de Caixes del 1899. Aquell any, els industrials i botiguers catalans va instigar durant dues setmanes el tancament de comerços i van deixar d’aportar a Hisenda les contribucions fiscals que l’empresariat català considerava desproporcionades. El Govern espanyol “va dissoldre la Lliga de Defensa Industrial i Comercial”, explica Enciclopèdia catalana —establint curiosos paral·lelismes amb el temps actual—, “i el 27 d’octubre el capità general declarà l’estat de guerra, que assimilava la resistència al pagament al delicte de sedició”.

Missé no és optimista pel que fa al futur immediat. El periodista considera que una declaració unilateral d’independència seria “desastrosa”. En aquest cas, creu que es podrien repetir fets com la divisió de La Caixa d’Estalvis durant la Guerra Civil en dues entitats, una per al territori republicà/català i una altra per al nacional. Maluquer opina que “les conseqüències a mitjà i llarg termini poden ser grans”. El pas següent és traslladar les executives fora de Catalunya, que és el que de fet ja s’exigeix per llei amb el canvi de seu fiscal. Fernàndez assenyala com a punt de trencament el moment en què els governs de CDC d’Artur Mas van deixar de tenir sintonia amb els sectors empresarials barcelonins: “Avui hi ha un Govern que no té ni la complicitat ni entén els fils que vinculen aquest món empresarial”.