Quan i per què han fugit els diners de Catalunya

La decisió de les empreses i dels bancs catalans de canviar les seves seus ha suposat un cop dur, potser definitiu, per als plans secessionistes de la Generalitat. Però l’empenta definitiva no ha vingut de Barcelona o de Madrid. Ha arribat de les veritables capitals dels diners —Nova York, Londres o Chicago— on hi ha els gestors dels grans fons d’inversió, de pensions i companyies d’assegurances.

Després de les imatges de l’1-O, el dilluns següent les empreses van rebre trucades preocupants de les agències de qualificació de riscos i dels gestors institucionals de les principals places mundials, que mouen bilions. Ells són els amos de gran part del deute emès per les empreses i pels bancs catalans. El seu missatge va ser clar: quedar-se a Catalunya suposava un factor d’incertesa, que ells no volien assumir. En el món financer, la incertesa sempre cotitza a la baixa i com més temps passa, encara més.

Els grans inversors estrangers ho desconeixien tot sobre el problema català, i es van assabentar del conflicte de la pitjor manera possible: fotos de violència policial i un projecte independentista que portava a sortir de l’euro. Això significava traspassar la línia vermella. Si optaven per vendre, això suposaria un cop dur al cost de finançament d’empreses i bancs, un luxe que no es podien permetre.

Una empresària que porta la comunicació de diverses companyies confirma que “la majoria dels empresaris no van creure mai que els inversors internacionals es posarien tan nerviosos. Mai van pensar que arribaríem fins a aquí. Mai”.

A més, existia un altre factor desestabilitzador: el fantasma de la Hisenda catalana. Si es creava aquest organisme, podria arribar la doble tributació per a les empreses, una a la Hisenda espanyola i una altra a la catalana. Aquesta possibilitat també va forçar la sortida accelerada dels gestors de patrimonis, un sector important en el món financer català i els canvis de domicili de firmes.

Però la qüestió és què hauria passat si els empresaris no haguessin esperat tant, a les alarmes que van arribar de fora, i haguessin fet el pas abans. El 8 d’octubre, Josep Borrell, exministre i exvicepresident del Parlament Europeu, va retreure el silenci de la classe empresarial: “No ho podíeu haver dit abans? El que dèieu en privat, per què no ho dèieu en públic? Si ho haguessin dit, potser no estaria passant el que està passant ara”.

Una veu autoritzada entre l’empresariat català, Antón Costas, catedràtic d’Economia i expresident del Cercle d’Economia, el lobby empresarial més influent de Catalunya (i que ha estat més crític públicament amb el procés), respon a Borrell. “Crec que sí que es va avisar que això passaria. Ho va fer José Manuel Lara, expresident de Planeta; Josep Oliu, del Sabadell, i José Luis Bonet, de Freixenet i de les cambres de comerç. Però no crec que s’hagi de demanar als empresaris que s’estiguin pronunciant contínuament sobre qüestions polítiques, i menys en un debat que ja fa cinc anys que és sobre la taula. Les empreses tampoc poden estar llançant aquest tipus de missatges perquè té un efecte sobre els inversors i sobre la pròpia empresa”. Les eleccions del 27 de setembre del 2015, amb victòria independentista, van provocar les primeres fugides d’empreses conegudes, com la dels hotelers Jordi Clos i Pau Guardans, però van dir que va ser per motius fiscals. L’agost d’aquest any, Naturhouse va fer el pas. El seu president, Félix Revuelta, ho va justificar per “raons operatives” perquè des de la sortida a borsa, l’abril del 2015, les oficines estaven a Madrid, tot i que ell sempre ha estat bel·ligerant amb l’independentisme: “Té aterrits els empresaris”, va alertar aquest maig.

Por de represàlies

Eduardo Serra, exministre amb Aznar, va comentar fa dies: “He parlat en els últims temps amb molts banquers i empresaris catalans. Em deien: ‘Sé que la independència serà ruïnosa per a la meva empresa, però si ho dic ara la Generalitat m’enfonsa demà mateix”. El temor a la represàlia política és un altre factor que ha fomentat el silenci.

Fonts properes a Oliu recorden que abans del 9-N del 2014, aquest va llançar un avís seriós en privat a l’aleshores president Artur Mas: “Si seguiu per aquest camí, ens obligareu a marxar de Catalunya”. Mas va ser incrèdul davant d’aquest advertiment, relata la mateixa font, i va defensar la teoria que mai es veurien obligats a sortir de la UE.

En públic, el primer banquer a donar la veu d’alarma després del referèndum va ser Josep Oliu, president del Sabadell, el cinquè banc espanyol. Va dir que la situació era “inquietant”, per la qual cosa va anunciar la nit del dimarts 3 d’octubre —en un acte públic a Oviedo— que estava disposat a abandonar Catalunya per protegir els seus clients, accionistes i empleats.

Oliu va afirmar, amb veu tremolosa, que el Sabadell sempre prendrà les “decisions operatives amb criteris econòmics o reguladors per potenciar el negoci en el mercat principal, que és l’espanyol”. I va afegir: “Els puc assegurar que el banc, si fos necessari, prendria les mesures suficients per protegir els interessos dels nostres clients en el marc de la Unió Europea i de la supervisió del BCE”. És a dir, davant els dubtes, deixava Catalunya.

En aquell moment, a CaixaBank es mantenia una postura més cauta: “No hi ha cap decisió presa” sobre la seu. “Quan es produeixi la declaració d’independència, si arriba, actuarem per defensar els nostres clients, empleats i accionistes”, assenyalaven. Finalment, el Sabadell va anunciar el trasllat a Alacant el dijous 5 i CaixaBank a València, el divendres 6.

Per què no van reaccionar abans públicament els bancs i altres empreses? La veritat és que el 13 de gener del 2017 Oliu va suggerir que podia emportar-se la seu si la Catalunya independent quedava fora de la UE. No obstant això, el 27 d’aquest mes va dir que es van interpretar malament les seves paraules i va suggerir que la seu seguiria a Sabadell. Amb més rotunditat es va manifestar Jaume Guardiola, conseller delegat del Sabadell, el 13 de setembre a Bilbao: va afirmar que, en el cas que guanyés el sí en el referèndum, hi hauria “canvis de domicili”.

Malgrat tot, executius d’aquestes entitats admeten ara que els falsos missatges del Govern, que augurava una sortida suau i pactada de Catalunya, van calar en alguns membres de les cúpules directives d’aquestes corporacions. Es va parlar que, en el pitjor dels casos, es podria conviure amb dues seus, Madrid i Barcelona, i atendre així els dos mercats. Sempre s’insistia a evitar el boicot intern: CaixaBank té 68.000 milions en dipòsits a Catalunya, i el Sabadell, 24.000 milions, quantitats capaces de crear problemes molt greus si comencessin a anar-se’n.

No obstant això, el primer cop arribaria de fora, de la resta d’Espanya, on la fugida de dipòsits durant els últims dies els ha obligat a realitzar estratègies informatives proactives per contenir els clients. El que sí que van tenir sempre clar és que els dos bancs haurien d’anar-se’n alhora, si arribava el moment. I així ho han fet.

Els banquers també defensen el seu silenci recordant que ja van fer un posicionament públic el 18 de setembre del 2015, amb un comunicat conjunt de la patronal bancària AEB i la de les caixes d’estalvis, CECA. En aquest van advertir que se n’anirien d’una Catalunya independent. “I el resultat va ser nefast. Vam patir un boicot d’algunes organitzacions i de clients de Catalunya, que també van retirar els diners com ara, i ens van dir que la banca no era el sector més apropiat per pressionar i entrar en el debat, amb els problemes de reputació que té el sector”, afegeixen des d’un banc català.

Alguns banquers catalans també apunten que si haguessin tret les seus de Catalunya abans de la declaració, més d’un els hauria acusat de donar versemblança als plans de Puigdemont. “Es podia veure com una manera d’empènyer el procés. Era molt arriscat”, diuen.

Ningú va veure que la Generalitat i La Moncloa eren dos vaixells en rumb de col·lisió des del 2014? Banquers i empresaris catalans consultats recorden que el Govern de Madrid sempre va assegurar que el rumb del procés no tindria cap validesa administrativa perquè era il·legal. En els últims mesos, el Govern ho va fiar tot al referèndum i el president Rajoy, per la seva banda, assegurava que no es produiria.

“Si s’hagués complert la paraula de Rajoy, el pla independentista podria haver quedat gairebé anul·lat perquè la consulta era la seva pedra angular, però, en lloc d’això, es va celebrar el referèndum il·legal i la policia va carregar amb brutalitat mentre els mitjans van oferir imatges molt dures a tothom. Aquest dia tot va saltar pels aires; es va activar el pla B, que per cert, amb prou feines estava dibuixat. Era terra ignota”, explica un empresari del grup de CaixaBank.

Pedro Nueno, doctor en Administració d’Empreses per Harvard i professor de l’IESE, no creu que “gaires empreses tinguessin un pla”. “En alguns casos que conec, no n’hi havia perquè tampoc s’imaginaven que la cosa passés d’aquesta manera”, explica; “tots pensaven que hi hauria negociació. Han sortit una mica en estampida”. Cal recordar que CaixaBank no va arribar mai a aprovar un pla per al canvi urgent de seu i va necessitar un decret precipitat del Govern per poder fer-ho.

Alguns empresaris admeten que la col·lisió política i social es preveia tan brutal i imprevisible que van preferir desentendre-se’n, posar-se de perfil i confiar en una solució pactada. Juan Rosell, que ha tingut un paper clau com a català i president de la patronal CEOE, va afirmar que va tractar d’apropar posicions entre les dues parts, sense èxit, com s’ha vist. Seva és la frase de “Catalunya no entén Madrid i Madrid no entén Catalunya”. Per a alguns la prova de la desavinença és l’anomenat pont aeri, la reunió d’empresaris madrilenys i catalans amb polítics de diferents partits, que fa anys que tracta aquest tema sense cap resultat palpable.

Un altre factor important, recorden les fonts consultades, és que a Madrid s’oblida el perfil independentista de part de l’empresariat català. “La classe dirigent és un reflex de la societat. Entre ells hi ha de tot” i esmenten Pimec, col·lectiu de pimes, i Cecot, patronal multisectorial de petits empresaris. Totes dues han estat a prop de la Generalitat en el procés independentista. En un acte organitzat per Pimec, Puigdemont va dir: “Si algú vol saber què pensen els empresaris, que pregunti a les pimes”.

Un empresari català recorda que “algunes pimes es mouen en un món sobiranista: els seus clients ho són, el seu entorn ho és i van creure que amb la república arribaria una economia pròspera, com van dir des de la Generalitat”. I afegeix: “No es pot oblidar que grans i petits empresaris tenen a Catalunya les famílies i els amics de sempre; el veí pot ser un home de negocis independentista i significar-se en contra del procés era incòmode”.

I, en molts casos, van preferir creure que, encara que fos in extremis, el Govern de Madrid o el de Barcelona evitarien la col·lisió. “Perquè, escolti”, s’esplaia José Luis Bonet, president de Freixenet, “jo em sento espanyol i europeu, però no deixo de ser català, i haver de prendre una decisió d’aquest tipus resulta molt dolorós. L’exili empresarial és dolorós. Soc català i me n’haig d’anar. És evident que la meva i altres empreses que han pres la decisió d’anar-se’n representem un símbol de Catalunya, però escolti, abans hi ha la supervivència”.

Una altra qüestió és: quines conseqüències pot tenir a mitjà termini el trasllat? Costas respon: “Fins ara teníem aquí la sala de comandaments i la de màquines. El risc és que ara només ens quedem amb la sala de màquines. Catalunya és una economia productiva i no se n’aniran les empreses, però perdrem la part empresarial que decideix. L’altre perill és que amb el temps portin més activitat on hi ha la seu fiscal”. La llei obliga que allà on tens el domicili fiscal has de tenir activitat administrativa, de manera que amb el temps anirem veient el degoteig de decisions contínues d’importància per a l’empresa que aniran beneficiant la seu social”. Per exemple, en la promoció de directius, llocs en què solen prevaler els que són de la zona on hi ha la seu social”.

Bonet dona la raó a Borrell. “Ha estat un error important que la gent no hagi parlat en privat i en públic. No es va fer per no incomodar l’altre, però així no es resolen els problemes. Si calles, els que fan soroll sembla que són més”. Antón Costas afegeix: fins al punt d’haver de moure l’empresa social fora de Catalunya. Hem vist empreses centenàries que se n’han anat davant la possibilitat d’una independència no pactada pel nerviosisme dels mercats.

“Jo sí que creia que això podria passar i ho vaig dir en debats. Però sempre hi havia qui t’acusava d’estar fent servir l’argument de la por”.

“L’hi vam dir a Puigdemont, però no ens volia creure”

El que no es va dir en públic, es va parlar en privat. “Miri”, confia el professor Pedro Nueno, “jo una vegada vaig parlar amb Artur Mas i li vaig dir: “Sortir de la Unió Europea seria molt greu”. I em va respondre: “Mai sortirem ni un minut de la UE”. I llavors li vaig preguntar: “I això per què no ho diu així de clar? Si m’ho va dir a mi, també l’hi devia dir a molts empresaris”. Igual que Nueno, altres exponents destacats de la universitat, la banca i l’empresa asseguren que van advertir els responsables del Govern dels greus perills econòmics que implicaria el desafiament secessionista. “És veritat que potser no ho vam dir en públic tot el que hauria estat necessari”, admet un membre de la patronal catalana, Foment del Treball, “però sí que l’hi vam traslladar en privat a Mas i Puigdemont. Els vam dir que això podia passar, però no ens volien creure. Volien creure uns altres que els deien que això no passaria mai”.