Esclafar l’altre

El procés català va camí d'eternitzar-se. Mentrestant, es va cobrant víctimes. Ningú sap com ni quan es recompondrà el mirall trencat en què s'ha convertit la societat catalana. La lapidació de l'heterodòxia ha sembrat sal allà on abans creixia diversitat. Els mitjans, com si això fos la Gran Guerra, han ocupat el seu espai a la trinxera. I, ja se sap, la primera víctima d'aquest gran exercici militar i militant és la llibertat d'expressió.

Preval esclafar l'altre, sense aturar-se a pensar com cal administrar la diversitat en termes de convivència, segons apuntava fa uns dies Joan Subirats en aquestes pàgines. D'una banda, el Govern català viu amb intensitat les últimes hores d'ambigüitat que li queden. Intenta insuflar vida a un full de ruta que va néixer amb el pecat original de tenir el suport del 47,8% de l'electorat que va votar en les eleccions catalanes del 27-S del 2015. Ara l'opció independentista, esperonada per un referèndum legalment suspès i amb alguns dels seus votants apallissats, pretén donar carta de naturalesa a la declaració unilateral d'independència (DUI). Enmig d'un gran desconcert –amb el PDeCAT i la CUP tirant-se els plats pel cap, i Esquerra fent d'observador internacional–, queda espai per a l'humor. L'últim episodi viscut ha estat aquest gran homenatge a Una nit a l'òpera, dels Germans Marx, singularment amb el remake de la seqüència en què Groucho i Chico es refereixen al fet que “la part contractant de la primera part serà considerada com la part contractant de la primera part”. Aquesta és almenys la impressió causada per la carta que Carles Puigdemont va enviar dilluns a Mariano Rajoy, en la qual no responia a la pregunta de si havia declarat o no aquesta independència que el Parlament mai va votar però que va ser subscrita per la porta del darrere entre les formacions partidàries de la independència. En síntesi, Puigdemont assegura que la DUI podria aguantar dos mesos a la nevera si hi ha diàleg amb el poder central.

A l'altre extrem del quadrilàter, Mariano Rajoy respon a la carta de Puigdemont donant-li quatre dies de termini perquè digui si va proclamar o no la independència. Amb l'espasa de Damocles de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, l'Executiu central segueix optant per obviar la naturalesa política del conflicte. Alguns especialistes sostenen que l'article 92 de la Constitució permetria fer un referèndum no vinculant. Però ja és molt tard i per què s'ha d'anar amb subtileses si el Govern central ja ha optat per una altra interpretació de la Llei de Lleis, amb uns resultats perfectament descriptibles. Per si això no fos poc, l'empresonament –ja anticipat en cercles periodístics des del passat 12 d'octubre– de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, els dirigents de l'ANC i Òmnium, respectivament, no ha contribuït ni a calmar els ànims ni a fer que el Govern espanyol sigui capaç d'elaborar un relat convincent per a la majoria de l'opinió pública catalana.

És cert que les empreses fugen de Catalunya per la inseguretat del moment. Més de 600 empreses l'han abandonat des del referèndum de l'1-O. CaixaBank i el Sabadell són les que han deixat més forat. Codorníu ha estat l'última. També és veritat que l'estratègia policial del Govern espanyol per evitar la consulta no ha merescut gaire elogis: aquí tenim els informes de Human Rights Watch, Amnistia Internacional o el Consell d'Europa, que va sol·licitar al Ministeri de l'Interior una investigació independent literalment per “l'ús desproporcionat de la força contra manifestants pacífics i persones que oferien una resistència passiva a l'acció policial”.

Ignorar l'altre no implica que no existeixi. Els dos milions de votants independentistes ni desapareixeran ni es convertiran per art d'encantament en unionistes amb l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. Així mateix, els tres milions que es van quedar a casa l'1-O tampoc cauran de genolls per abraçar la fe sobiranista quan Puigdemont s'aclareixi amb la DUI. La proliferació de banderes als balcons –estelades i recentment espanyoles– és una mostra d'aquests petits sismes que cada dia esbocinen peces de la vaixella comuna. Ignorar o reprimir l'altre contribueix a rebentar les costures de la cohesió social que el catalanisme ha cosit amb molt d'esforç durant molts anys.