A favor de l’Oriol

Un amic meu d’ERC em deia fa uns dies que li dolia que l’Oriol hagués mentit tant durant els darrers mesos, perquè això és indigne d’un polític d’ERC. Li vaig respondre que no tenia raó, i que, encara que l’Oriol hagués dit tantes garrofes, ell, de fet, no mentia, sinó que estava convençut que deia la veritat. Només cal escoltar-li dir, a cada moment, que ell, abans que independentista, és una bona persona, un bon creient, un cristià de missa i comunió setmanal, que viu i es desviu pel bé del poble. “Però tot el que deia ja ha quedat desmentit”, continuava dient el meu amic; “segur que mentia amb totes les de la llei, ni que fos des de fora de la llei!”. Jo vaig continuar insistint en la seva innocència. Al cap i a la fi, la seva corpulència física, sobretot d’ençà que és vicepresident, no ha pas d’anar acompanyada de corpulència mental, i en aquest cas, potser menys i tot. Són dues corpulències que no van necessàriament juntes.

No el vaig convèncer. I aleshores li vaig haver de confessar que jo sentia per ell una gran simpatia. Tenia tot els números per ser elegit, segons totes les enquestes, president de la Generalitat a les pròximes eleccions, i així ho reflectia l’alegria del seu rostre, però —ai las!— aquesta alegria se li va transformar en una profunda tristesa després del 6 i el 7 de setembre, perquè la seva corpulència mental va endevinar que, en lloc de viure al Palau de la Generalitat, viuria a la més obscura de les garjoles. I tot per culpa de la seva bondat, que desitjava que tots els catalans fossin lliures i sentissin el gaudi de no formar part d’Espanya. Pobre Oriol, en dos dies ell també va contribuir, sense una majoria autoritzada, a esmicolar l’Estatut, l’Estat de dret i la Constitució! Però compte!, ho va fer a fi de bé i carregat de bones intencions.

Una altra cosa a favor seu és el fet d’haver estat independentista de tota la vida; no com en Mas, que se’n va fer per no perdre més vots i per aconseguir que la independència esborrés del tot la corrupció de Convergència. En Mas se’n va fer per interessos, i, com que les CUP no el van deixar ser president, va triar un independentista embalat i disposat a deixar-se moure els fils. L’Oriol, en canvi, no. L’Oriol és dels de tota la vida.

I és per la simpatia que li tinc que li vull donar un bon consell. Li vull aconsellar que dimiteixi de tot, que abandoni la política, cosa que li permetrà dedicar més hores a resar perquè Nostre Senyor li concedeixi no creure’s més mentides. De fet, l’Oriol, si dimiteix de tot, se n’anirà amb un títol impressionant, gràcies a la seva bondat. Se n’anirà amb el títol d’exfutur president de la Generalitat de Catalunya. Déu n’hi do! Molts de nosaltres no hem pas arribat tan amunt. I si el destí li té destinada la garjola, sempre es podrà reconfortar meditant (oh cruel coincidència!) que un altre Oriol, fill d’en Jordi Pujol, per culpa de la ITV es va guanyar el mateix títol. Qui no es consola és perquè no vol.