Incentius per evitar el desastre

El suïcidi és la temptació final. Complir rigorosament el compromís sense que compti el preu a pagar. És una variant de la destrucció mútua assegurada, tot i que en aquest cas la destrucció més gran la patiran Catalunya i els catalans, que perdran l'autonomia després d'haver llençat a les escombraries la seva capitalitat econòmica. En el fons, és una desgraciada filosofia de l'acció política emparentada, encara que sigui llunyament, amb el gihadisme.

Puigdemont ha donat mostres suficients que està disposat a estimbar-se finestra avall si creu que això dona rèdits a la seva idea d'independència. En el seu càlcul inicial hi ha la idea que només amenaçant amb l'arma letal última serà possible obtenir algun avantatge, per petit que sigui. Tenint en compte que no podrà obtenir res, només li queda el sacrifici que serveixi de sembra per al futur, com van fer els insurrectes irlandesos en la Pasqua del 1916: quinze dels seus dirigents van ser afusellats, però tres anys després ja existia l'Estat independent. En aquest cas els sacrificis podrien ser la presó o, com a mínim, les inhabilitacions i les multes, però als efectes pràctics jugarien un paper similar.

L'objectiu de la DUI, per tant, no és obtenir ara l'Estat independent, sinó produir el màxim dany possible a l'economia espanyola i obtenir una repressió generalitzada que faci més profunda la ferida i més evident la humiliació dels independentistes, fins a generar una reacció i fins i tot una ampliació de la base dels seus seguidors. L'inconvenient d'aquest pas tan arriscat és que significa perdre les institucions d'autogovern i corre el perill de trobar-se amb una reacció de signe contrari, de l'estil del que va succeir a França després de la revolta de Maig del 1968, amb els seus corresponents efectes electorals adversos.

Els que desitgen un victòria absoluta sobre l'independentisme preferiran fins i tot aquest escenari, que dona l'oportunitat de liquidar el nacionalisme català per a una generació, tot i que al seu torn conté els seus riscos, com pot ser deixar una sembra de ressentiment entre els més joves, amb l'eventualitat que arribi a reflectir-se en el reforçament dels comportaments antidemocràtics i fins i tot violents.

Els partidaris del suïcidi estan topant en les darreres hores amb la resistència dels qui promouen una treva o un alto el foc (Andreu Mas Colell, Santi Vila, Toni Castells), perquè valoren el manteniment de les actuals institucions d'autogovern, temen la manca de suports exteriors i consideren que el moviment encara necessita reforçar-se i ampliar la base. L'estampida empresarial ha reforçat aquesta posició, tot i que no ha fet efecte en els revolucionaris de la CUP ni tan sols en part dels economistes de la indiburgesia, partidaris de convertir Catalunya en un paradís fiscal fora de l'euro i de la Unió Europea. Però de l’altra banda la multitudinària manifestació de Societat Civil, encara que hagi alertat els moderats, probablement ha reforçat els més radicals.

És possible imaginar el grau de tensió interior al nucli dirigent del Procés, oscil·lant entre el suïcidi i una rendició més o menys maquillada. No serveixen les opcions intermèdies, com una suposada DUI tova, diferida o merament ajornada, perquè a hores d'ara Rajoy se la prendrà exactament igual que una DUI dura. Davant d'aquest carreró sense sortida, els que pretenen actuar com a mediadors o facilitadors del diàleg estan pensant en la recerca d'algun incentiu perquè Puigdemont renunciï a la DUI.

La posició d'Ada Colau ho expressa de manera explícita: ni DUI ni article 155. Puigdemont s'ha de comprometre a retirar la DUI, i Rajoy, a no aplicar l'article excepcional de la Constitució per intervenir l'autonomia catalana. Té un inconvenient i és que Rajoy no ha aplicat el 155 i tampoc ha manifestat cap intenció de fer-ho, però és dubtós que pugui comprometre’s a no aplicar-lo sense la retirada prèvia de la DUI. Si de cas, podrien fer-ho simultàniament: un, Puigdemont, lliurant l'única arma de dissuasió que li queda, que és la DUI, i l'altre, convertint en un compromís la seva línia de renunciar a l'article 155.

S'ha de reconèixer que és molt difícil trobar incentius perquè un xantatgista deixi anar l'arma del seu xantatge, tot i que estigui dirigida fonamentalment al seu propi cap. El problema llavors és trobar un incentiu perquè Puigdemont abandoni la DUI sense que el preu a pagar sigui moralment i jurídicament inacceptable. Aquesta és la qüestió que ens ha d’ocupar les hores que queden abans del desastre.