Proporcional i proporcionada

Encara estic consternat per la primera al·locució que va perpetrar la vicepresidenta del Govern d’Espanya, Soraya Sáenz de Santamaría, justificant que atonyinessin la gent normal a les portes de les escoles. Tota justificació de l’ús de la violència davant de persones que estan amb les mans alçades és indigna de rebre el més mínim respecte i només es pot sostenir excretant bones dosis de cinisme, i més encara quan es presenta amb el llacet dels legalismes. D’aquí la constant al·lusió a la proporcionalitat de les mesures preses, una roïna estratègia per dir que la plantofada és merescuda; mentre la batussa sigui proporcional al mal causat, tota violència podrà rebre el salconduit de l’opinió pública, sobretot de la partidària.

Passa que sovint els legalismes, a través de l’assignació d’un significat en un registre concret, aconsegueixen modificar el sentit original de la paraula, que pràcticament deixa de poder fer-se servir amb normalitat. Ens hi trobem moltes vegades als diaris en casos de violència masclista, quan un home ha assassinat la seva dona, una dada que la policia i els periodistes coneixen però que no poden dir, perquè l’assassinat, jurídicament, té una definició molt precisa, i s’acaba recorrent a perífrasis indecents com que una dona mor a ganivetades. Doncs el mateix passa amb els derivats de proporcionar, carregats d’uns sentits jurídics i polítics que poc tenen a veure amb l’etimologia del mot... o no.

En principi, proporcionar significa “fer que una cosa tingui la deguda proporció amb una altra”, i entenem per proporció, la “relació d’una part amb el tot, o d’una cosa amb una altra, quant a magnitud, quantitat o grau”. La proporció, doncs, és un concepte que posa en relació desigualtats, com ara quan es diu que el cap és una setena part amb proporció al cos, o bé que un mapa té una escala de proporció 1:10.000. El que és desigual no té per què ser proporcional, però hi ha desigualtats que mantenen relacions regulars, i és aquí quan parlem de proporcions.

El salt al lèxic jurídic ve de la impossibilitat d’imposar penes semblants, anàlogues o equivalents al delicte. És necessari disposar d’eines lingüístiques per expressar la imposició d’una condemna que s’allunyi de la venjança i l’ull per l’ull, i per tant les penes no es poden manifestar mai amb termes d’igualtat. Si algú, per exemple, clava un cop de puny a algú altre, el càstig no pot ser el mateix, ni semblant o igual, i per tant no se li pot clavar un cop de puny així com així; és aquest, de fet, un dels progressos de la civilització occidental. Calia recórrer, doncs, a una terminologia que expressés desigualtat, i d’aquí que la proporcionalitat s’utilitzi per establir relacions entre penes i delictes, tot buscant que el càstig mantingui alguna mena de relació de proporció amb el mal provocat.

És prou evident que la punició rebuda —les bastonades— és desigual respecte de les mans alçades, però ara es tracta de veure si la relació que mantenen els dos gestos és, a més de desigual, proporcional. I tot depèn de com t’ho miris. Si el delicte consisteix a voler exercir la democràcia a través del gest d’introduir una papereta en una urna, llavors no hi ha dubte que les trompades estan fora de lloc, i segurament de segle. Però si et planteges que estàs atemptant contra la unitat d’Espanya, única i indivisible des de la seva constitució i des de la seva Constitució, amb l’ambició d’esdevenir la primera nació eterna de la història, llavors és ben clar que qualsevol acció punitiva que puguem rebre serà suficientment proporcional i proporcionada, i encara farien curt. Fet i fet, potser fins i tot ens ho mereixem...