Intel·lectuals davant l’1-O

Els manifestos publicats la setmana passada —el primer a EL PAÍS; el segon divulgat per TV3—, l’un demanant l’abstenció a la ciutadania de Catalunya al previst referèndum de l’1 d’octubre, l’altre demanant-ne el vot a favor, permeten les següents reflexions.

Per començar, el primer d’aquests dos manifestos no pretenia ser-ho de la classe intel·lectual de Catalunya i tot Espanya, sinó d’uns centenars o milers de persones que van estar d’acord amb el redactat del manifest —sintàcticament molt incorrecte, tot s’ha de dir—, i s’hi van adherir. Això honra els promotors d’aquesta declaració, que han tingut clar que els intel·lectuals no tenen, pel fet de ser-ho, una autoritat o una opinió més fonamentada que els que no formen part d’aquesta subclasse o elit de la societat.

Una opinió assaonada la pot tenir tothom, i la tindria més gent —tant a favor del sí, com del no, com de l’abstenció— si els mitjans de comunicació de Catalunya s’haguessin preocupat d’enfrontar entre si, enraonadament, la llarga sèrie de persones que estan a favor d’una o altra de les opcions que hem apuntat. Però TV3 no ha fet més que alimentar la propaganda a favor del “sí”, fent gala, una vegada més, de les escasses garanties democràtiques que té el referèndum previst. Si TV3 és la nostra televisió nacional, llavors estava obligada a informar sense cap biaix tota la ciutadania.

Avui, a diferència del temps de la Il·lustració, del segle XIX o de la primera meitat del segle XX, un intel·lectual només és una persona que pensa a fons alguna cosa, la sospesa en les balances de la veritat i la falòrnia, s’ennova de tot el que calgui per fer-se una idea clara d’una situació, i, finalment, amb tot això a la mà i al cervell —no pas al cor, que sempre és una consellera acuitada—, se situa enmig del giravolt d’opinions amb una idea construïda a consciència: intel·lectual és tot aquell que pensa més a fons que el comú i que no es deixa ensibornar. Quan no existien els mitjans de comunicació de masses, al temps de Voltaire, Diderot o Samuel Johnson, les persones molt preparades intel·lectualment —llavors hi havia molt poca gent alfabetitzada— posseïen una autoritat que no els venia de cap manera de la seva procedència de classe social —Diderot era pobre; Voltaire va fer una gran fortuna—, sinó d’una capacitat de discerniment que no presentava cap opacitat. Aquesta figura va existir fins a mitjan segle XX, com s’ha dit, i es va fondre amb tanta rapidesa com van proliferar els creadors d’“opinió comuna”. Avui, quan les tècniques de comunicació presenten un desbordament que fa pànic, aquesta opinió pública s’assenta en qualsevol circumstància amb una facilitat que, naturalment, fa arronsar el nas a totes les persones que necessiten temps per fer-se una idea clara sobre qualsevol afer. Per tant, felicitats a aquests ciutadans que es van expressar a favor de l’abstenció en aquest diari. No calia presentar els signadors començant per les “personalitats” de Catalunya i d’Espanya; més aviat s’hauria hagut de presentar la llista començant pels últims: la “ciutadania” i els “pensionistes”. La seva opinió val tant com la dels escriptors, artistes i homes rellevants.

Per contra, el manifest divulgat a TV3 sembla haver estat selectiu, dedicat quasi exclusivament a grans patums del món de la ciència i de l’economia, molts de relleu internacional, com si aquests professionals poguessin tenir més pes, al si d’una societat democràtica, que els ciutadans que van a peu. Sembla clar que ha estat un acte de propaganda electoral promogut i redactat, amb tota probabilitat, pel Govern mateix, i, com sempre, adreçat al revoltim anomenat “poble”.

Però en aquests moments ja no es pot dir que siguin res coherent o mesurable ni “la societat”, ni “el poble”, ni “la gent”. Un país té homes i dones de dretes i d’esquerres, de centre i d’ultradreta, rics i pobres, joves i vells, botiguers i negociants, pagesos i metropolitans, i més coses. L’invent d’aquests noms col·lectius signifiquen una enorme trampa en tota societat: només cal aplegar-los per centenars de milers en una manifestació estètica perquè es configuri “el poble” i s’esborrin les consciències individuals.

Com va escriure Jeremy Bentham a la seva Letter to the French People, de 1830, el poble només és alguna cosa real, i no fictícia, a condició que s’accepti que tots i cada un dels membres d’aquest agrupament siguin considerats individualment. Edmund Burke va reblar l’argument a les seves Reflexions sobre la revolució francesa: els individus que actuen d’una manera col·lectiva, però sense respectar els termes del contracte social, no formen una persona civil; considerats col·lectivament, no constitueixen un subjecte de drets, siguin quins siguin els drets que cada un d’ells conservi a títol individual.