Material de campanya

El Govern que tan feliçment encapçala el senyor Mariano Rajoy sembla que s'ha fixat com un dels seus objectius per a les properes setmanes invisibilitzar –i, per tant, abocar al fracàs– el referèndum de l'1 d'octubre per mitjà de la confiscació policial del material electoral i la prohibició o l'entorpiment dels actes públics destinats a esperonar la participació i/o el vot afirmatiu. És una idea magnífica però que, per ser realment eficaç, s'hauria d'aplicar amb criteris menys estrets i molt més contundents.

Per exemple, si volia de debò desincentivar els catalans sobiranistes en una data tan assenyalada com l'Onze de Setembre, el senyor Rajoy li hauria d'haver posat un morrió al subsecretari de comunicació del PP, Pablo Casado, abans que aquella tarda fes la xulesca comparació entre “el transatlàntic de l'Estat” i “la zòdiac punxada” de l'independentisme, quan va menysprear “l'ANC, Òmnium i la resta d'esguerros nominals” i va associar uns manifestants de conducta modèlica amb “els sectors més fanàtics i radicalitzats”. Als centenars de milers de passatgers de la “zòdiac punxada” se'ls van multiplicar les ganes de respondre als menyspreus de Casado amb una papereta, l'1-O.

Les captures de cartells, correspondència i altres impresos a favor del referèndum que la Guàrdia Civil fa amb el mateix zel i la mateixa posada en escena que si desarticulés comandos terroristes o descobrís partides de contraban de droga estan molt bé. No obstant això, si l'Executiu espanyol volgués realment neutralitzar els focus generadors d'independentisme i dissuadir els secessionistes de mobilitzar-se, aquests dies i d'aquí a dos diumenges, seria moltíssim més efectiu que les seves terminals mediàtiques i opinadors afins –i els del seu aliat, el PSOE, és clar– deixessin d'insultar els manifestants de l'11-S com a “assistents d'autocar i entrepà”; que prescindissin de tots aquests editorials, columnes i declaracions on es parla d'una “violència” inexistent i on –per donar alguna base a tots aquests escarafalls– es confon deliberadament la claveguera de Twitter amb la realitat.

Més que escorcollar impremtes i redaccions de diaris, el que uns defensors astuts i efectius de la unitat d'Espanya haurien de desactivar són aquestes legions de separadors que branden plomes d'on surten afirmacions del tipus “el nacionalisme és una vivència fracassada de la identitat”. A aquests acadèmics, amb articles que fa anys que associen –amb un argumentari cada vegada més pesat– el procés català amb la “democràcia aclamativa” i amb Carl Schmitt (el jurista de capçalera del nazisme). A aquests editorialistes que han qualificat la gent implicada en la recent Diada de “colpistes”, “segrestadors”, “insurrectes”, “personatges dubtosos”, “sediciosos”, “atracadors”, “trilers”, etcètera. Perquè cadascuna d'aquestes desqualificacions col·lectives empeny desenes o centenars de ciutadans potser indecisos a votar, i a votar sí.

Sense ànim de censurar ningú —encara que algunes idees ja estan censurades—, opino que contribuiria més a una baixa mobilització referendària el silenci dels qui insisteixen a rebaixar l'independentisme a l'escapatòria d'una elit política corrupta (Catalunya, un país amb dos o tres milions de xoriços...?), el mutisme dels qui, sense cap dada ni prova, repeteixen la cantarella de “les elits intel·lectuals escarxofades a les institucions catalanes”... Ai, el dia que puguem analitzar de debò els pessebres intel·lectuals de les institucions de l'Estat, i els seus beneficiaris!

Si el president Rajoy de debò vol impedir o minimitzar el referèndum, tampoc estaria de més que desactivés el seu fiscal de corps, José Manuel Maza; perquè imputar més de 700 alcaldes catalans és la millor manera d'estimular i legitimar l'escalada independentista en aquests municipis abans, durant i després de l'1-O. I, ja posats, Rajoy podria desactivar també algun dels seus recursos dialèctics dels últims temps. Insistir –al Senat, el passat dia 12– que l'Estat ha salvat Catalunya de la fallida econòmica –com si Catalunya fos un país ruïnós sense la població, la riquesa, el teixit productiu, les exportacions i la fiscalitat suficients per autofinançar-se– és un altre insult al sentit comú i un escarni a la ciutadania que pateix un sistema de finançament vergonyós i un dèficit fiscal flagrant. Però, en comptes de reconèixer-ho i corregir-ho, el president espanyol acusa els catalans de pidolaires i mantinguts.

És clar que, si Rajoy tingués la intel·ligència política i emocional necessàries per entendre com es va generar l'auge independentista a Catalunya, llavors ja no hauríem arribat fins aquí.

Joan B. Culla i Clarà és historiador