La protecció de les minories

Deia fa unes setmanes Carles Boix (“A la recerca de garanties”, Ara, 10 de juliol del 2017) que Catalunya és una minoria nacional permanent sempre susceptible de ser corregida pel vot de la majoria. Atesa aquesta condició de minoria, Catalunya necessita algun mecanisme de defensa, una mena de garantia, per poder-se protegir dels abusos constants de la majoria espanyola. Aquesta garantia seria el referèndum –unilateral, s'entén– de secessió; o sigui, la possibilitat de tocar el dos per abandonar la condició de minoria permanent.

Boix és un dels intel·lectuals independentistes més articulats i, encara que hi discrepi, o millor dit, sobretot si hi discrepo, sempre recompensa llegir el que escriu. Però hi ha un parell de coses estranyes en el seu article.

La primera té a veure amb l'afirmació que la majoria espanyola abusa constantment de la minoria catalana. Si es refereix a abusos anteriors al període democràtic actual no veig gaire bé com pot saber que es tractava de la majoria espanyola, atès que els qui cometien els abusos catalanòfobs eren generalment o bé monarques absolutistes o bé dictadors nacionalcatòlics, per dir-ho d'una manera extremadament resumida i inexacta. Què pensava la majoria d'espanyols en aquells contextos resulta, en bona mesura, opac.

I si es refereix al període democràtic i s'analitza el que molts consideren el pitjor abús contra la minoria catalana, és a dir, la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, és un fet que la reforma de l'Estatut va ser aprovada per una majoria parlamentària espanyola. Si aquí hi va haver algun problema –i jo soc dels que pensa que n'hi va haver– no sembla que tingués a veure amb una majoria espanyola abusant d'una minoria catalana. (D'altra banda, això que els catalans sempre constituïm una minoria resulta ambigu, tret que es refereixi a una cosa que no passa mai, és a dir, que el conjunt de diputats catalans voti sempre de manera uniforme a les Corts, i constitueixi, de facto, una minoria parlamentària permanent; suposo que el que en realitat Boix vol suggerir és que els nacionalistes catalans són una minoria permanent a les Corts).

La segona cosa estranya a l'article és que, atesa la preocupació que mostra per la protecció de les minories, Boix no sembla especialment alarmat –es tracta de qüestions importants però secundàries, ve a dir– per com d'imponent està sent la campanya contra la minoria al Parlament. ¿Que no són abusos contra la minoria parlamentària no independentista la manera en què s'està tramitant la llei del referèndum o l'absència d'explicacions substantives sobre quines seran les condicions i les garanties sota les quals tindrà lloc aquest hipotètic referèndum? És desconcertant veure els independentistes exigir respecte a la majoria “externa” quan ells mateixos són incapaços de mostrar-ne quan exerceixen de majoria “interna”.

El més curiós del cas és que la minoria parlamentària no independentista a la Ciutadella representa, almenys segons les anomenades eleccions plebiscitàries, una majoria de ciutadans. Així que a Catalunya ens trobem amb la situació paradoxal que una minoria –amb una xerrameca omnipresent, això sí– menysprea una majoria de ciutadans. I és més greu encara la desconsideració amb la qual aquesta minoria tracta aquesta majoria quan els vots es tradueixen en escons a la Ciutadella.

Però ja sento la matraca: tot això s'arregla amb més democràcia; en un referèndum tots els vots valen el mateix.

Jo ja no estic segur que algunes de les coses que s'han trencat a Catalunya aquests últims anys es puguin arreglar, però del que sí que estic segur és que un referèndum, sigui o no de secessió, no és democràtic per si mateix (si ho fos, els referèndums convocats per dictadors els haurien convertit en dirigents democràtics). És la manera en què es desenvolupa el procés polític, que ha d'estar impregnat de valors democràtics i que desemboca en aquesta votació binària, el que en tot cas permet dir que es tracta d'un referèndum democràtic. A Catalunya, amb el menyspreu parlamentari a la minoria, a aquest procés polític li falten moltes garanties democràtiques.

És ridícul pensar que la inoperància i insensatesa de Rajoy en tot aquest assumpte dispensa els independentistes de complir les seves obligacions democràtiques al Parlament. No cal ser espanyolista ni cap cosa per l'estil per oposar-se a aquest referèndum; n'hi ha prou amb tenir una mica de sensibilitat democràtica.