John Cheever, per exemple

Al segle XX, el predomini de la filosofia de la sospita en el món de les idees i el de la novel·la en el mercat literari provocaren l’extensió d’un lloc comú segons el qual tota literatura és en el fons ficció. Així, en els estudis sobre la pomposament denominada literatura del jo (dietaris, memòries...), se sol sostenir que, a l’hora d’escriure’ls, l’autor crea un personatge, una màscara, que és qui ens narra les peripècies, o idees, que l’autor va construint. Per tant, el “pacte autobiogràfic” de què parlava Philippe Lejeune no és més que una trampa, una ficció més. Es dona per descomptat que dir la veritat i prou és teòricament impossible (la veritat és un ens massa elusiu) i, a més, seria una pretensió obscena. Els humans som criatures massa patètiques i banals per a afrontar un repte així.

Hi ha una part de raó en això. El llenguatge és massa imprecís i traïdorenc i ens condemna a la impostura, però això no és un problema exclusiu de les bones lletres, sinó de tota comunicació humana. S’oblida que el que un dietarista honest ha d’intentar és de combatre aquesta barrera, amb el llenguatge i contra ell, i pugnar per dir la seua veritat, pròpia i única, i no la ficció d’algú que li usurpa el nom. Tal com el deure d’un articulista és dir el que pensa ell, i no cap màscara homònima, amb tota la precisió de què siga capaç. Ningú ha dit que el joc de la literatura siga fàcil.

Ara mateix llegesc, amb molt de retard, els dietaris pòstums de John Cheever. És un catàleg obsessiu, excelsament escrit, de dolors i frustracions. Una cosa tan angoixada i tan amarga que té poca comparació amb res. Els motius d’un mal viure tan tenaç són difícils de conjecturar. Hi ha la hipersensibilitat paranoica, l’alcoholisme extrem i una bisexualitat molt mal portada. I també una constant més difusa, però omnipresent: l’anguniosa soledat interior d’un escriptor insegur i tremendament ambiciós. Hagué de compartir el seu temps amb estrelles com John Updike, Saul Bellow (era amic dels dos), Norman Mailer o Truman Capote, i de vell assistí a l’ascens de l’immens Philip Roth. Només en rars moments d’optimisme desbocat se sentia capaç de batre’ls en el camp de la novel·la. D’altra banda, els relats breus de Cheever conciten cada cop més admiració entre els entesos. Sens dubte, en té d’excepcionals —Adéu, germà, La ràdio enorme o El nadador—, però el lector hi troba a faltar l’acerada ferocitat de fons de Flannery O’Connor o la inquietant veracitat humana dels millors relats d’Alice Munro. L’ansietat que impulsa les narracions de Cheever és més barroca, però més soterrada. També ací el llistó estava molt alt.

L’ascens de Cheever a l’Olimp literari nord-americà ha sigut lent i dificultós. Ell mateix pogué assistir a les primeres etapes, però es perdé l’apoteosi actual. No és el guanyador (no hi ha mai guanyador), però pot aspirar a podi. Supose que això l’hauria satisfet una mica. En tot cas, va escriure un gran llibre. El van publicar quan ja havia mort i no és una ficció.