Les set moratòries de Colau

Fer front a l’efecte del turisme és un dels grans reptes del mandat de l’alcaldessa, Ada Colau, a Barcelona. És el segon problema per als ciutadans, segons les enquestes i va ser una de les promeses electorals centrals de Barcelona en Comú, el partit que sosté l’Executiu juntament amb el PSC. A part de revolucionar el mercat de l’habitatge, una altra de les arestes del fenomen és la saturació de locals de restauració als barris amb més pressió, amb els sorolls i molèsties que suporten els veïns.

L’Ajuntament està aplicant suspensions de llicències, sobretot de bars i restaurants, com a mesura provisional mentre elabora plans de regulació futurs, amb un termini de dos anys. A més, hi ha un altre tipus de moratòries amb l’objectiu de guanyar espai per a equipaments o per a plans de conservació de patrimoni que han posat en peus de guerra els sectors empresarials afectats. Les entitats veïnals es mouen entre l’escepticisme i la demanda de més acció.

La metodologia és la següent: l’Ajuntament paralitza les llicències en una zona acotada (del tipus que sigui), es compromet a no trigar més de dos anys; elabora un pla inicial on s’aixequen les suspensions excepte en zones concretes i, després de passar pels tràmits administratius i polítics, aplica un pla definitiu. El pla pot comportar més suspensions o no, com en el cas dels allotjaments turístics, la moratòria dels quals es va aixecar en aprovar el PEUAT, el pla d’hotels.

El barri de Sants és l’última zona a sumar-se a la llista de suspensions enfocades a la restauració. La seva trama de carrers antics i placetes agradables amb terrasses s’ha convertit en un infern per als veïns a mesura que s’han anat posant de moda les seves terrasses. L’Ajuntament va parar de donar llicències ara fa un any i ja té a punt el pla d’usos provisional –està en fase d’al·legacions–, que limitarà el creixement de bars i restaurants en dos punts concrets: la plaça d’Osca i el carrer de Riego, per als vianants. La pressió és altíssima en el triangle que formen els carrers Creu de la Coberta, passeig de Sant Antoni i Tarragona. Al seu interior hi ha una mitjana de gairebé 20 locals per cada mil veïns, una xifra propera a la dels barris més cèntrics i turístics.

El Consistori assegura que ha elaborat aquest i altres plans inicials d’usos de connivència amb els veïns i restauradors. La patronal ho nega. “És un nou episodi de la persecució que viu la restauració”, es queixa el Gremi de Restauradors. El seu portaveu, Roger Pallerols, creu que l’Ajuntament, amb el qual té diversos fronts oberts –al mateix temps hi ha una reforma de l’ordenança de terrasses pendent a tota la ciutat– està frenant les inversions i l’acusa de falta de diàleg. El Gremi amenaça fins i tot amb accions judicials emparant-se en una sentència per la qual un jutge ja va tombar una reducció horària de l’obertura dels locals al carrer de Blai, al Poble-sec, on va establir una hora menys d’activitat com a mesura excepcional per l’alta taxa de sorolls.

Janet Sanz, tinent d’alcaldessa d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat, assegura que sí que hi ha hagut reunions amb el Gremi i defensa que la voluntat de diàleg de l’Ajuntament és més que evident. “Hi ha períodes d’al·legacions on poden impugnar el que vulguin. A més, hi ha els consells de barri on poden acudir i tenen veu. Tinc la sensació que de vegades certs sectors econòmics creuen que tenen més poder que el mateix Ajuntament i per fer alguna cosa els has de demanar permís. I no és això. Hem de comptar amb el teixit representatiu i ho estem fent”, explica. Sanz defensa les moratòries perquè, “permeten evitar monocultius [per exemple que en una plaça només hi hagi bars i en un carrer només botigues] i reordenar”, afegeix.

Les entitats veïnals es mouen entre l’escepticisme i la demanda de més intervenció. La d’Hostafrancs, una de les de Sants, creu que la moratòria no té cap efecte perquè ja no hi ha locals nous que puguin albergar futurs negocis. “No hi cap ni un bar més”, explica Jordi Clausell, membre de la junta directiva.

Clausell creu que el Consistori ha fitat una zona de restricció molt petita i opina que el fenomen només es traslladarà de carrers. La seva organització, no obstant això, creu que, en línies generals, la metodologia d’aplicar suspensions és positiva.

Aquest tipus de moratòries com la de Sants, van ser precedides per la del districte sencer de Ciutat Vella, on se n’aplica una més estricta que afecta locals de lloguer de bicicletes i patinets, magatzems i botigues d’alimentació, per exemple. També a Sant Antoni, un altre barri popular que ha sucumbit a l’ambient hipster i la gentrificació.

Un altre tipus de suspensions és el que afecta edificis sencers o solars. Al Raval, també des de fa un any, no es poden fer obres ni atorgar qualsevol tipus de llicències sobre 38 edificis catalogats com a antigues cases fàbriques amb l’objectiu de preservar el passat industrial del barri.

En aquest cas, explica Sanz, el Consistori està elaborant un pla de patrimoni que anunciarà “ben aviat”. A l’Eixample existeix un altre tipus de limitació: aquí són solars, amb la intenció d’avançar-se al futur i guanyar terreny per fer equipaments. Actualment són de titularitat privada i el Consistori està avaluant si comprar-los o no.

D’aquestes dues últimes moratòries també es queixa el Col·legi d’Agents Immobiliaris de Barcelona. El president, Joan Ollé, creu que el període de dos anys que es dona l’Ajuntament per reordenar les zones on paralitza llicències és massa llarg. “Totes aquestes moratòries generen inseguretat i incertesa d’inversions”, lamenta i apunta a una altra contrapartida: “Els locals que ja estan allotjats i sí que gaudeixen de les llicències pugen el preu, la qual cosa crea privilegis i afecta la competència”.

Sanz, de nou, defensa que fins ara cap de les suspensions ha superat el temps que han promès i les considera una eina, no un fi: “En molts llocs hi ha problemes greus de convivència i cal atallar-los”.