Cita romàntica amb un quadre

Hi ha pocs quadres tan captivadors, si tens un esperit romàntic, com Hellelil and Hildebrand, the meeting on the turret stairs (1864), el títol del qual anem a simplificar per òbvies raons pràctiques en The meeting on the turret. L'exquisida obra de Frederic William Burton (Wicklow, 1816-Londres, 1900), que es conserva a la National Gallery of Ireland (NGI), a Dublín, ha captivat milers d'ànimes sensibles —com la meva, sense anar més lluny— des que es va exhibir per primera vegada el mateix any de la seva creació, i, de fet, va ser votada el 2012 la pintura favorita dels irlandesos, la qual cosa diu molt, i bo, del cor d'aquestes gents bressolades en la poesia de Yeats i els malenconiosos paisatges d'Hibernia, per no parlar dels Cheftains i la pluja.

El quadre —aquarel·la i gouache sobre paper, 95,5 x 60,8 cm-— representa amb una estranya intensitat i gust prerrafaelita (Burton va ser un admirador del moviment i amic de Burne-Jones i Millais) una escena d'una vella balada medieval danesa, una història trista d'amor impossible i tràgic. La jove Hellelil, filla d'un poderós noble, s'enamora d'un dels seus 12 guàrdies personals, Hildebrand, príncep d'Anglaterra, la qual cosa segons sembla en aquesta època no era prou pedigrí doncs el pare d'ella s'oposa radicalment al romanç amb el guardaespatlles. Tant que ordena als seus set fills homes matar el cavaller. Aquest, crescut en la dificultat, mata en duel el pare i sis dels germans d'Hellelil, perdonant-li la vida al més jove, per intercessió de la noia. No obstant això, Hildebrand mor a causa de les ferides rebudes i poc després ho fa, de pena, Hellelil. Un complet desastre, com es veu.

Els amants s'acomiaden per última vegada d'una manera tan commovedora que encongeix el cor

Burton, que va accedir al poema a través d'una traducció feta pel seu amic Whitley Stokes, el gran especialista en estudis cèltics, no va escollir per plasmar la llegenda els seus obvis moments dramàtics sinó que va imaginar una escena íntima en l'espai tancat i estret de les escales de la torre d'un castell. Aquí els amants s'acomiaden per última vegada d'una manera tan commovedora que encongeix el cor. No es miren. Ella gira el cap compungida i ell, embolicat en cota de malla, espasa al cinto, s'aferra a la seva mà mentre, amb els ulls tancats, diposita un petó en el càlid interior del seu avantbraç, que ja és zona. "El rostre del cavaller", va dir sobre aquest tema George Eliot (el retrat del qual va fer el mateix Burton) és el d'un home pel qual el petó és un sagrament". Belles coses eminents, postil·laria Yeats. Per descomptat, Burton, en pintar l'escena, estava en estat de gràcia.

Burton és un home que cau bé, no només, òbviament, per haver pintat The meeting on the turret stairs: va ser un dels fundadors de la Societat Arqueològica Irlandesa i va recolzar les exploracions egiptològiques. Quan el van nomenar director de la National Gallery de Londres (càrrec que va ocupar durant vint anys, durant els quals no va pintar) va adquirir per a l'entitat, a més de nombroses  obres mestres, algunes mòmies.

The meeting on the turret va anar passant per diferents mans fins que la va comprar la germana de Stokes, Miss Margaret McNair Stokes, que pel que sembla tenia un interès per Burton que no se circumscrivia a l'art. En morir, el 1900, va llegar el quadre a la NGI.

He passat els últims set anys intentant obsessivament veure la pintura original. Infructuosament, doncs es dona la circumstància que en raó de la seva fragilitat, The meeting on the turret s'exhibeix només que en comptades ocasions. Són la meva destinació els amors impossibles, i no em refereixo als de Hellelil i Hildebrand sinó als meus per un quadre que es troba a Dublín (que ja és fora de l'abast) i que només pots veure dilluns i divendres d'11.30 a 12.30 i a més s'exceptua el dilluns de Pasqua. He protagonitzat diverses carreres absurdes per arribar fins al museu en les dates i franges horàries assenyalades sempre amb mala fortuna (inclòs un dilluns de Pasqua i el que el número de visitants permesos estigués complet).

Fa unes setmanes estava encantat perquè tenia un viatge a Dublín un dilluns amb arribada a temps per acudir a la cita. Per fi consumaria la relació, tan postergada. Però llavors em vaig assabentar que la pintura no s'exhibia en absolut, a causa de les reformes de les ales històriques del museu. Així doncs, vaig decidir tallar en sec i concertar una cita formal. Em vaig dirigir per via oficial al museu, presentant-me per escrit davant diversos departaments com un desapassionat informador interessat en Burton i la seva obra i procurant que no se'm veiés massa el plomall. Finalment vaig aconseguir arrencar la vaga promesa que quan estigués a Dublín veuríem què es podia fer.

Nouvingut a la ciutat vaig trucar al centre i em van respondre, per a la meva sorpresa, que anés cap allà sense més tardança. Vaig sortir a la carrera cap al museu. Vaig arribar sense respiració, més encara a causa del pol·len que desprenien els jardins del Trinity College. M'esperava Emma Person, de l'oficina de premsa, que sense més dilació em va conduir fins a una zona reservada a la qual vam accedir mitjançant una targeta. Vam entrar en un ampli despatx en el qual m'esperava la historiadora de l'art i investigadora del museu Kathryn Milligan. Amb un gest ràpid i decidit va obrir una espècie d'armari o caixa gran i va aparèixer en tota la seva esplendor The meeting on the turret.

En raó de la seva fragilitat, The meeting on the turret només s'exhibeix dues hores a la setmana

Entre la carrera, l'al·lèrgia i la síndrome aguda de Stendhal que em va provocar veure per fi l'estimat quadre gairebé em dona un esbalaïment. Vaig romandre davant la imatge estupefacte, commocionat, tremolós.

L'escena se m'oferia en tota la seva esplendor, envoltada per un marc daurat que no apareix en les reproduccions. Els colors eren indescriptibles, res a veure amb les còpies, que poc tenen a veure amb la visió que s'obria davant la meva mirada. El blau del vestit d'ella, el vermell de la sobrevesta del cavaller. Em vaig abismar en els detalls. La flor desfullada al terra. La trena. El prim bigoti ros, amb prou feines entrevist, d'Hildebrand. Quina meravella. "Vols que et deixem sol?", va preguntar amablement Milligan. Vaig negar amb el cap sense apartar la mirada. Hauria estat capaç de qualsevol ximpleria. Qui sap si fins i tot de menjar-me la pintura, com fa Francis Dolarhyde (Ralph Fiennes) amb la de Blake a El Drac Vermell. De cua d'ull vaig distingir a la paret al costat de la pintura dos extintors, potser en prevenció de gent tan incendiada com jo.

L'estudiosa es va situar a la meva esquena. Amb suavitat, gairebé amb tendresa, em va anar assenyalant algunes particularitats. “El que més m'agrada és la mà dreta d'ella, aquest triangle de carn recolzat, com desmaiat, sobre la malla d'acer que cobreix els braços d'ell”, va apuntar.

És suficient, vaig dir al cap d'una llarga estona, encara que em podia haver quedat enfront del quadre fins a la fi dels temps. Van tornar a tancar-ho. No sé ni com vaig sortir d'allí.

Abans d'anar-me'n, com a consol, Milligan m'havia dit que The meeting on the turret podrà veure's en el marc d'una gran exposició sobre el seu autor que s'inaugurarà el 25 d'octubre al museu. Però jo, embegut de la malenconia del quadre, vaig saber que mai tornaria a veure'l, perquè mai seria el mateix d'aquella primera cita esplendorosa, com irrepetibles són els amors que deixem enrere a l'escala de la torre de les nostres fugaces vides.