Qüestió de costos

Era el titular de portada d’aquest diari el dijous 25 de maig, a quatre columnes: El Govern, disposat a tot per impedir el referèndum. El subtítol definia més la idea: L’Executiu assegura que farà ús de qualsevol instrument al seu abast per evitar el cost d’imatge mundial de la presència d’urnes a Catalunya. En el desenvolupament de la notícia, el clau era reblat amb insistència: contra un altre 9-N, el Govern “utilitzarà tots els mitjans”, “farem el que calgui per evitar-ho”, etcètera.

Descomptada la veracitat de la informació, aquesta resulta més inquietant que sorprenent. Inquietant, atès el caràcter genèric i indiscriminat d’aquestes expressions (“qualsevol instrument al seu abast”, “tots els mitjans”, “el que calgui”...) que, sense les postil·les pròpies d’un Govern de la UE (instrument democràtic, mitjans pacífics o proporcionats...) semblen més pròpies del llenguatge amenaçador i fanfarró d’un Erdogan o d’un Putin.

Per descomptat, algunes democràcies occidentals de vegades han recorregut a mesures d’excepció, incloent-hi la suspensió de l’autogovern d’un territori autònom o un Estat federat. Al llarg de l’últim mig segle, el govern britànic va suspendre repetidament l’autonomia d’Irlanda del Nord i va dissoldre el Parlament de Stormont; això sí, ho va fer en el marc d’un conflicte armat que acumularia més de 3.500 morts. A l’octubre del 1970, el govern federal canadenc va aplicar a la província del Quebec l’anomenada “llei sobre mesures de guerra” i va desplegar l’exèrcit per Montreal; actuava d’aquesta manera en resposta a l’escalada d’activitats terroristes del Front d’Alliberació del Quebec (FLQ), que sumava desenes d’atemptats amb bomba, atracaments, segrestos i un grapat d’assassinats.

Feliçment, després de gairebé sis anys de trajecte i un bon nombre de manifestacions massives, el procés independentista català no ha provocat ni un ferit. En aquestes condicions, ¿el crim nefand de pretendre la celebració d’un referèndum justificaria l’aplicació dels articles 116 o 155 de la Constitució, o el recurs a les Forces Armades que va insinuar recentment la ministra María Dolores de Cospedal? Això, al mateix Estat on, durant els lustres més sagnants d’ETA i malgrat tota aquella teoria sobre “l’arbre i les nous”, a ningú –a ningú, ni tan sols a José María Aznar o a Jaime Mayor Oreja– se li va ocórrer la possibilitat de suspendre l’autonomia del País Basc?

Segons la informació al·ludida al principi d’aquest article, al Govern de Mariano Rajoy li disgusta el cost d’imatge “de les televisions internacionals emetent notícies que en una part d’Espanya s’organitza un referèndum il·legal”. És comprensible. Però, alhora, cal suposar a l’Executiu del PP conscient que, segons quins siguin els mitjans emprats per impedir-ho, el cost d’imatge mundial pot ser encara més onerós.

Als governs estrangers se’ls pot pressionar amb promeses, amenaces o intercanvis de favors, segons va explicar complidament l’exministre del ram, José Manuel García-Margallo. Les cambres legislatives ja resulten menys influenciables. Els mitjans de comunicació i els seus periodistes ho són menys encara, i les opinions públiques de tradició democràtica ho són molt poc.

Vull dir que, segons el meu modest judici, a les ciutadanies neerlandesa, o belga, o escandinaves, o suïssa, o austríaca, o..., els costaria molt entendre que, per impedir a milions de persones pacífiques l’exercici del vot (legal, il·legal, simbòlic, vinculant o migpensionista, però el simple vot), es despleguessin massivament pels carrers catalans forces policials o militars, i es bloquegés físicament l’accés als centres de votació, i se suspengués –en bloc o per porcions– l’autogovern català, i es proclamés l’estat d’alarma, d’excepció o de setge, restringint els drets i llibertats bàsics que constitueixen el fonament de l’acquis communautaire.

Perquè tots aquests escenaris hipotètics –que, pel que sembla, el Govern té ja catalogats en un “manual d’actuació” secret– també apareixerien en les cadenes internacionals de televisió, i a les xarxes socials, i a tot arreu. Ara com ara avui és inimaginable una actuació politicojudicial de força com la que estan valorant des de la Moncloa sobre Catalunya..., i que sigui invisible. Seria molt visible a escala mundial i comportaria una elevada factura d’imatge per a Rajoy, per al PP i per a la marca Espanya en tots els terrenys. Abans d’actuar, doncs, hauran de fer comptes.

Joan b. Culla i Clarà és historiador