Els lectors francesos

S’ha de suposar que és veritat el que es diu al punt 7 de les bases del Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull 2018, relatiu a l’edició del llibre guanyador, i que l’editorial Planeta “cedirà els drets d’edició de l’obra en llengua francesa a un editor francès”. S’ha de suposar, també, que a les anteriors convocatòries s’ha complert amb aquest compromís i que els lectors francesos han tingut l’oportunitat d’assaborir la mena d’autonomia literària i l’aspecte de les preocupacions formals dels autors que han obtingut el premi econòmicament més ben dotat de la literatura catalana, que han tingut l’ocasió de conèixer les virtuts de novel·les com Rosa de cendra, de Pilar Rahola, de La filla del capità Groc, de Víctor Amela, i d’Algú com tu, de Xavier Bosch. Fa una mica de mandra mirar si el 2011, quan Nuria Amat va guanyar el premi amb Amor i guerra, a les bases ja hi figurava la promoció entre el públic francès.

Que una novel·la catalana es tradueixi a una altra llengua potser fa creure als autòctons que es disposa d’una literatura situada en un nivell extremadament culte, però no costa gaire imaginar l’estupefacció que deu vèncer l’ànim del lector francès que s’encari als textos citats anteriorment. Hi ha la possibilitat que la feina del traductor hagi aconseguit mitigar els desgavells sonors de la prosa rudimentària que utilitzen els autors —no seria la primera vegada—, però tot i així el més lícit és que es plantegin una pregunta: si resulta que Rosa de cendra, La filla del capità Groc i Algú com tu —o Amor i guerra, si s’escau— són unes novel·les tan bones que poden obtenir el Premi de les Lletres Catalanes, com ha de ser la novel·lística catalana que no va avalada amb el prestigi d’un dels premis més poderosos? És probable que el lector francès que hagi tastat el caràcter i l’ambició estètica dels premis Ramon Llull traduïts a la seva llengua, davant de la perspectiva d’obrir una altra vegada qualsevol llibre que pertanyi a la literatura catalana contemporània, en fugi rabent.

S’ha de suposar que premiar Rahola, Amela o Bosch és una manera de garantir unes vendes que compensin la quantitat de diners que l’editorial inverteix en el premi, però es corre el risc que algú digui de la literatura catalana el mateix que Roberto Bolaño deia de l’escrita a Sud-amèrica: “En realidad, la literatura latinoamericana no és ni Borges, ni Macedonio Fernández, ni Onetti, ni Bioy, ni Cortázar, ni Rulfo, ni Revueltas, ni siquiera el dueto de machos ancianos formado por García Márquez y Vargas Llosa. La literatura latinoamericana es Isabel Allende, Luis Sepúlveda, Ángeles Mastretta, Tomás Eloy Martínez, Segio Ramírez, un tal Aguilar Camín o Comín y muchos otros nombres ilustres que en este momento no recuerdo”.