Ferrusola: “A mi m’agrada el clan, no el de J.R., però sí el familiar”

És probable que Marta Ferrusola mentís més que cap altra cosa en la seva compareixença del 2015 al Parlament. D'entrada, no volia respondre les preguntes dels diputats en la Comissió sobre Corrupció i Frau Fiscal, però la ràbia de qui es creia intocable –Catalunya feta carn i ossos en ella, el seu marit i la seva prole– li va jugar una mala passada i va acabar parlant, sentenciant que Catalunya no es mereixia el tràngol de veure-la interrogada en aquella comissió. Ferrusola va dir que ella no tenia cap compte corrent ni a Andorra ni a cap altre lloc de l'estranger; va assegurar que els seus fills “no tenen ni cinc”, “van amb una mà al davant i l'altra al darrere”. “Jo, amb els bancs, no hi entenc”, va dir l'esposa de Jordi Pujol al Parlament. Mare de set fills, tots imputats per blanqueig de capitals, ara és ella qui la investigació del jutge assenyala com la coordinadora d'una xarxa criminal i familiar que presumptament ha amagat fins avui 70,4 milions d'euros a Hisenda.

Ferrusola va dir en seu parlamentària que no sabia res de com funciona el món de les finances, però és titular d'una societat a Panamà que els darrers anys hauria rebut 30 milions d'euros procedents de comptes d'Andorra del seu fill gran, en Júnior, segons el jutge de l'Audiència Nacional José de la Mata. Ferrusola no sap res de bancs, però el 1995 indicava en codi secret i cristià a la Banca Reig que s'havien de transferir dos milions de pessetes a un compte d'en Júnior. En aquella compareixença del 2015, Ferrusola també va negar que el seu primogènit tingués una col·lecció de vehicles de luxe, fet aleshores prou contrastat, però que la mare no volia admetre perquè, en el fons, passejar-se pel món en un Ferrari no fa per a un bon català, que ha de ser discret i treballador: “No tothom al sud d'Europa és amant dels toros i la festa”, va dir Artur Mas en una visita del 2012 a Massachusetts. “La Mare Superiora de la Congregació”, com s'anunciava als bancs andorrans, va dir el 1992: “A mi m'agrada el clan, no el de J.R., però sí el familiar”. Ho recull la periodista Cristina Palomar al llibre Això és una dona!. J.R. era el malvat protagonista de la sèrie Dallas, que explicava la història d'una família desestructurada, milionària i sense escrúpols.

Mas va ser ungit per Ferrusola, fins i tot abans que pel seu marit, per ser el successor al capdavant del negociat de CDC. També va ser qui va presentar Lluís Prenafeta a Pujol, el 1977, segons el llibre de Palomar i les memòries de Prenafeta. Si aquests eren els favorits, la família era un grau superior, era intocable. Ramon Pedrós, que va ser cap de premsa de Pujol durant una dècada, recorda al llibre La volta al món amb Jordi Pujol com Ferrusola detestava els periodistes que volien saber què diantre feien els seus fills en els viatges oficials del president de la Generalitat: “Marta Ferrusola s'enfurismava cada cop que algú gosava discutir el dret dels seus fills a buscar-se feina després de tot el que el seu marit i ella havien fet per Catalunya: el sacrifici i la dedicació de tota una vida [...] Amb inalterable convicció, separava amb una línia els incondicionals dels adversaris, i els periodistes que, malauradament, solien furgar en els assumptes de la família i s'atrevien amb la seva vida professional ocupaven, clarament, una fornícula de ceràmica a l'altre costat de la ratlla. El que menys suportava era que, a l'estranger, es passessin l'estona perseguint dades i detalls i furgant en les activitats de la família”.

Víctor Saura va escriure el 2014 a ElDiario.es unes línies sobre el veritable poder dels Pujol Ferrusola, un poder que no era altra cosa que el silenci: “A finals dels noranta, els rumors i les evidències sobre les activitats potencialment explosives dels fills Pujol, i molt especialment del gran, eren tan clamoroses que era impossible no veure-hi ni sentir. Tothom que estava més o menys ficat en la intriga política sabia que al carrer Ganduxer hi havia un despatx privat molt freqüentat per contractistes d'obra pública. Tothom sabia que firmes vinculades a la família eren proveïdores habituals de l'Administració catalana [...] Però la gran premsa d'aquí seguia muda, i la d'allà, que ocasionalment sí que en podia parlar, tampoc aconseguia fer forat en l’opinió pública. Quants cops la tertúlia radiofònica més escoltada va dedicar un sol minut a xerrar sobre els nens? Quantes vegades el diari més llegit va dedicar-los mitja columna o un breu? I en les desenes i desenes d’entrevistes televisives que li van fer a Pujol en hores de màxima audiència, quants cops li van preguntar per les activitats mercantils de la dona i la canalla?”.

Saura recuperava un article visionari de Gregorio Morán del 1999: “Pujol no menteix, senzillament oblida dir la veritat. No té cap afició pels diners, en té prou amb l'afició que té el seu entorn. Se li'n fum la família, però per poder estar tranquil a casa seva accepta tots els gripaus que li presenten. No és un home corrupte, senzillament no pregunta d'on va sortir el Lamborghini del seu plançó, ni els èxits empresarials de la floristeria de la seva senyora, per esmentar només el més vulgar i cridaner. [...] En gairebé 20 anys s'ha creat un sindicat d'interessos d'una dimensió tal que al final s'imposa com a moral social la pròpia duplicitat pujoliana: no som com som sinó com creiem que som. Jordi Pujol no té altre enemic que la societat nova, la que està emergint, perquè aquesta desconeix absolutament la duplicitat sobre la qual està construïda l'hegemonia política d'aquest país”. Les noves generacions han passat per damunt dels Pujol Ferrusola, però molts dels qui callaven aleshores continuen brandant els altaveus del procés.