La cocteleria Mutis, que va enamorar Robert de Niro, tanca per problemes de llicència

Set anys després de la seva obertura, la cocteleria Mutis ha tancat les portes. El passat 27 de febrer, la Guàrdia Urbana es va presentar després que l’Ajuntament de Barcelona obrís un expedient al club privat. El principal problema del Mutis, escollida com la millor cocteleria d’Europa i la setzena del món per The World’s 50 Best Bars el 2012, és que funcionava com a local d’afluència pública quan estava registrat com a societat gastronòmica privada, segons els tècnics municipals. Tampoc tenia la llicència per acollir actuacions musicals. Segons un portaveu dels agents locals “el local no té permís per acollir actuacions musicals, cosa que pot comportar una multa”. Durant la seva inspecció al club clandestí hi havia un concert en petit format i gent ballant.

Más información

Vull un gintònic, no una amanida

“És un porc”: De Niro carrega contra Donald Trump a l’estil ‘Taxi Driver’

Fonts del Consistori asseguren que el Mutis no està precintat perquè l’expedient es troba “en procés de resolució”. No obstant això, el propietari, Kim Díaz, ha decidit tancar la cocteleria i està tramitant el procés per obtenir la llicència i reobrir el local. En la carta "Historia d'un somiador" a El Periódico de Catalunya el propietari explica que vol “trobar, amb l’Ajuntament, una solució perquè el Mutis no desaparegui i els seus treballadors puguin seguir servint els seus socis i convidats. Es tracta d’explorar quina es la fórmula més convenient per la qual el Mutis segueixi existint adaptant-se per ser perfectament compatible amb la reglamentació vigent”.

A la carta, Kim Díaz repasa els set anys de vida clandestina del seu club. El va somiar “des d'una actitud molt pròxima al cabaret, amb els meus ulls maquillats amb perversitat, amb les faldilles escoceses, vaig somiar crear un espai per a la meva generació, la dels anys vuitanta, la que va viure una Barcelona que treia el cap al món, curiosa, a vegades canalla (...), però que es guiava per la innovació”. Díaz també somiava amb “un espai ple de fum (en aquella època fumar-se un cigarro mentre ballaves era tot un gust, per flipar) i ple de persones especials: escriptors, periodistes, galeristes, dissenyadors (...). Totes aquestes persones que jo veia, quan en tenia 25, volent ser amic seu i que m’expliquessin en quina història estaven ficats en aquell moment”.

Segons el propietari, el local va néixer com “una meravellosa societat gastronòmica en què els socis eren inscrits amb una rigidesa legal total. No hi havia afany de lucre, no era un negoci. Volia portar a casa meva aquelles desitjades personalitats de la cultura barcelonina. Volia el que vaig somiar a casa meva i oferir-los tot el meu arsenal d’hospitalitat a través dels meus còctels, de la meva música en directe (em vaig gastar molta pasta a insonoritzar l’espai) i del meu restaurant. En fi, volia somiar al seu costat”.