Referèndum o plebiscit fallit?

Se’ns diu i repeteix que s’ha condemnat els impulsors d’una manifestació democràtica del poble de Catalunya en forma de referèndum el dia 9 de novembre del 2014. S’entén sense gaire meditació que els impulsors, Junts pel Sí, la coalició guanyadora en les darreres eleccions, promogui aquesta interpretació. Ara bé, tot i acceptar que la via judicial empresa és plena de contradiccions i d’un jurisdiccionalisme tronat i obsessiu, la premissa sobre la qual se sosté la posició de la majoria parlamentària és molt, massa discutible. Vegem-ho en forma de tres arguments, d’ordre i significació molt diversa. El primer: no és raonable insistir en el fet que “votar és democràtic”. Depèn: de vegades sí i de vegades no. Perquè una votació sigui democràtica es necessiten certes condicions. Dues són fonamentals: competència i llibertat a l’hora de demanar el vot. Què va passar el dia de la votació esmentada? Només n’hi va haver una, de campanya: la del sí. Només es van expressar, en línies generals, els partidaris de l’acceleració independentista. Els mateixos que el setembre següent imposarien de pressa i corrents una resolució del Parlament mancada, altre cop, de les garanties necessàries. I aquí m’aturo.

En segon lloc: ¿és possible identificar com a democràtic, a la Catalunya d'avui, un referèndum si no hi ha una campanya prèvia amb els partidaris de les diverses opcions en competència? Si és un referèndum democràtic de veritat, aquesta és una decisió imprescriptible. Ara bé, si del que es tracta es de plebiscitar massivament la política del Govern, llavors som al davant d’una altra cosa. Se’ns dirà potser que l’Estat no toleraria un referèndum genuí, amb una campanya pluralista i amb garanties prèvies. Que calia, per tant, tirar pel dret. L’argument es pot entendre, però no és acceptable. En aquestes condicions el referèndum esdevé un plebiscit, un plebiscit en què només pot guanyar qui el convoca. Com va passar, certament. Ara bé, si el convoca el gran líder de Corea del Nord, com abans ho va fer el general Franco, el resultat sol ser un ridícul noranta-i-tants per cent. I d’això se’n diu totalitarisme. Per això la història és plena de referèndums trampa i de l’obscena propaganda per guanyar-los. No ho intento comparar, però convé precisar, això sí, què és allò que va succeir en el cas que ens ocupa.

Aquesta seria la tercera consideració. Què va passar realment aquell dia? Primer: la majoria de catalans i catalanes no van anar a votar. Segon: els qui van votar no van ser una ínfima minoria. Com cal interpretar-ho? És ben senzill: molts catalans i catalanes, potser la majoria, no es van sentir concernits per l’operació promoguda sense manies des del Govern. Un distanciament que cal entendre com un consistent exercici de democràcia. Fet i fet, el referèndum esdevingué un plebiscit fallit. I no va ser el primer, ja que les eleccions anteriors havien registrat la mateixa tendència, una tendència consolidada. A més, i admirablement, tot va passar amb una tranquil·litat portentosa. Aquesta tranquil·litat –si es vol, amb una inquietud soterrada– és el punt on voldria arribar. Tot sembla indicar que la majoria dels catalans tenen una idea diferent de la de les faccions polítiques majoritàries. Els qui volen “sortir” a la britànica no són la majoria, ja que disposant del control absolut dels poders i mitjans de comunicació públics i de la majoria parlamentària no assoleixen mai la majoria, ni quan convoquen en exclusiva un referèndum plebiscitari. Els qui estan en contra de tot plegat, els qui voldrien la preservació vulguis que no de l’status quo, tampoc. En conclusió: ¿no convindria deixar de jugar amb les paraules i deixar expressar un gran nombre de catalans i catalanes que volen millorar l’autogovern sense haver d’imposar-se falsament a aquells altres que tenen una visió diferent de les coses?