Gotets de fruita tallada

Amb bon criteri i voluntat pertinaç, el govern municipal intenta arrencar la Boqueria de les urpes del turisme depredador. Tot i que no estic segura que començar per la fruita tallada sigui eficaç. El problema de la Boqueria és que surt a les guies –un mercat fascinant, un mercat únic– i els turistes volen aquesta foto i aquest record vague de soroll i olors. La fruita n’és la conseqüència; tan ple de gent, tan obstruït, que els ciutadans ja no hi compren i cal, doncs, posar gènere que el turista es pugui endur. O sigui que primer és el turista i després la fruita, malgrat que entenc que la fruita ha esdevingut simbòlica. I també que és una qüestió de dignitat: no ens sotmetrem a les vostres apetències, la Boqueria és una altra cosa. Es proposen altres mesures, però potser cal començar per la Rambla.

Aquesta artèria cordial de Barcelona té un pla de transformació i ordenament escrit de fa anys, però que ara mateix no està en marxa perquè hi ha tràmits burocràtics que serveixen d’excusa. Sorprèn, perquè aquest Ajuntament és especialment voraç quan es tracta de quedar-se en tutela tots els espais pendents de la ciutat. Fer-ho tot i tot alhora: la Boqueria i la via Laietana, el Besòs i el Paral·lel, la Model i Can Batlló, la Marina i la Meridiana… uf. No sé si hi haurà prou coneixement i prou imaginació –les dues coses– per solucionar tots els problemes urbanístics de la ciutat, en tot cas caldrà esperar. Tot i que la Rambla, que no és a la llista, té poca espera. Parlar de la Rambla és parlar de 78 milions de persones amunt i avall cada any. Un capital turístic imbatible i fallit: és el punt de la ciutat que més decep el turista. “No n’hi ha per tant”, remuguen. Un territori a recuperar en la millor accepció de la paraula.

Deixem el debat de si quioscos o parades i mirem la Rambla a vista de dron. En un extrem hi ha la plaça Catalunya, una plaça que no acaba de funcionar, anodina, avorrida, grandiloqüent i estúpida. A l’altre extrem, la Rambla es desfà en una seqüència estrictament turística: Colom i la rambla de Mar cap al Maremàgnum. Turística i incòmoda, perquè el Moll de la Fusta obliga a creuar calçades i més calçades. Molta gent ho fa, però és obvi que els circuits d’evacuació de la Rambla tampoc no acaben de funcionar correctament, cosa que indueix els turistes a arribar a una punta i tornar enrere. Si la meitat dels ramblistes tornés per un altre camí, ja tindríem una meitat menys de trànsit. La ciutat cal pensar-la tal com funciona. No té gaire sentit esperar que els veïns del Raval “ocupin” la Rambla, ni tan sols que la travessin, perquè els veïns del Raval es queden al Raval. Els que deambulen són els turistes, que picotegen ací o allà. I és obvi que els barcelonins necessiten una altra oferta flanquejant la Rambla, que només pot ser cultural, un Passeig de la Cultura, o una Setmana de la Cultura, el que sigui, ja ho he comentat en una altra ocasió.

Allò que intento establir és la necessitat de refer les puntes de la Rambla. Fa falta un Moll de la Fusta viu, potent, on instal·lar, dic jo, caricaturistes i estàtues, com si fos el South Sea Port de Nova York –on els vulgars mengen ostres amb quètxup–; que dugui els turistes més enllà, cap a la Barceloneta, establint circuits nous i més llargs, drenant la Rambla. Hem de tornar a aprofitar el port com a centre d’atracció, com a postal romàntica, tot millorant l’illa del Maremàgnum, buscant fins i tot un atractiu en el Port Olímpic, tan degradat. I, per què no?, mirant també cap al Paral·lel, que tenia amb la Rambla un pacte fa mil anys caducat. Això no és tema per un concurs internacional, com està avui previst, per calcular l’ample de la plataforma central de la Rambla. Es tracta de fer ciutat, i de fer ciutat turística. Ordenar, pensar, actuar.

Per al turista és més gratificant la ciutat en la qual pot compartir els circuits amb els veïns i passar desapercebut; per al veí és justament al contrari. A Barcelona, que és densa i amb usos molt complicats de l’espai, no funciona ni una fórmula ni l’altra; el turista s’apropia sense miraments de zones senceres i les desertitza. Tenim un model de depredació que necessita alguna cosa més que precintar vasets de fruita tallada. Això sí, la bona notícia és que alguna cosa es belluga.

Patricia Gabancho és escriptora.