Viatge al·lucinant a la Boqueria

La setmana passada vaig entrevistar un dels cuiners més famosos del món, barceloní i català il·lustre. Al final de l’entrevista li vaig preguntar per on li agradava passejar. S’ho va pensar una estoneta i em va dir: ‘m’agradava molt la Boqueria, era un lloc fantàstic, però se l’han carregat’.

Segons el cuiner, els clients de sempre han deixat d’anar al mercat perquè ningú no s'hi aclareix. Això ha fet que moltes parades hagin canviat d’orientació i s’hagin enfocat (exclusivament) al turisme. de manera que han perdut pel camí l’essència d’un dels indrets més coneguts de Barcelona.

Jo feia anys que no anava a la Boqueria, des que hi passava amb els amics per menjar frankfurts en un xiringuito de l’entrada. En aquella època (els vuitanta) era un mercat popular, però si volies trobar-hi un turista l’havies de portar tu de casa.

Avui hi he tornat.

Primer intent. 10.37. Està núvol.

Provo d’entrar al mercat per la porta principal. Un senyor oriental m’atropella i riu; surto involuntàriament a 800 selfies. Un noi musculós amb una samarreta de la policia de Nova York em demana que li faci una foto davant d’una parada de pernils (em diu que al seu poble no hi ha pernils).

Poso cara de no ser d’aquí per passar desapercebut i compro unes chuches a la típica parada de chuches regentada per uns xinesos que trobem a tots els mercats de Catalunya. A partir d’aquí tot es torna borrós i ja no puc passar de la segona intersecció perquè hi ha més gent que a Nova Delhi en festiu. De lluny veig un lloc on només venen macedònia ficada en un vas de plàstic. Li faig una foto. Després compto les macedònies: 630. També hi ha vasos de plàstic amb coco (150) i amb pinya (135). La mestressa em diu perquè compto els vasos de plàstic. Li dic que sóc matemàtic, estudio patrons ens els vasos de plàstic amb fruita. M’explica que la macedònia és la gran estrella de la Boqueria i que en ven 700 o 800 al dia.

Entusiasmat per la dada i davant la impossibilitat de seguir avançant, vaig a casa a agafar provisions per tornar-ho a intentar.

Segon intent. 11.35. Ha sortit el sol.

Abans no es podia anar més enllà de la segona intersecció, ara no es pot anar enlloc: sembla el final d’un partit al Camp Nou. Un senyor crida i aixeca una bandereta com si estigués patint un atac espasmòdic. El soroll d’ambient és similar al que passaria si un Boeing 747 escalfés motors a un metre i mig d’on dorms. Tothom porta sucs de fruites. Sucs de pinya, de mores, de taronja, de maduixa, de préssec, d'albercoc, de poma, de pera. Sucs de coses que no sabia que existien. Començo a sospitar que si detecten que no portes un suc de fruita a les mans t’expulsen del mercat després de fotre’t un parell de clatellots.

Compro un suc.

Tercer intent. 12.40. Temps indeterminat. No m’atreveixo a entrar-hi. Decideixo agafar un bus a Port Aventura i provar de comprar allà. M’han dit que hi ha menys gent i que això dels sucs és opcional.