Els antisistema ocasionals

Hi va haver un temps en què les persones d’ordre d’aquest país no dubtaven ni de la justícia ni de la policia. Si una manifestant perdia un ull, la culpa era dels seus companys d’aldarull. Un jove que anomenés “cracs” o “escaqueados” als agents de l’autoritat mereixia ser multat, llei mordassa a la mà. El mateix text legal feia mereixedor de sanció un periodista gràfic que difongués les fotos d’una detenció a Twitter. Tot tenia una lògica i una explicació en nom de la lluita contra l’entropia universal.

No obstant això, dos mesos abans de l’entrada en vigor de la cèlebre llei, els mateixos que la van aprovar es lamentaven del tracte rebut dels pilars de l’ordre. Quan a l’abril del 2015 un agent de duanes va acompanyar amb la mà el cap del popular Rodrigo Rato perquè no es colpegés en ser introduït en el cotxe policial, es van alçar veus irades per la “desproporció” de la mesura. Indignats, van clamar contra la iconografia de la detenció de l’exvicepresident del Govern, exministre d’Economia i Hisenda i ex-director gerent de l’FMI. Gairebé dos anys després, la policia antifrau ha quantificat les rendes no declarades en l’IRPF de Rodrigo Rato per un import superior als 14 milions d’euros, entre el 2004 i el 2015. En total, les quotes presumptament defraudades són d’un import total proper als 6,8 milions. Entre el 2009 i el 2015, els anys no prescrits, la suposada estafa a la ciutadania ascendeix a 5,4 milions d’euros. Això sense comptar l’argent de poche, aquests 90.000 euros, que Rato desconeixia que havia d’haver declarat de la seva targeta black de Bankia.

També va haver-hi reaccions colèriques pels escorcolls que, al febrer de l’any passat, la Guàrdia Civil va dur a terme a l’habitatge i al despatx –al carrer de Gènova– del qui va ser gerent del PP de Madrid, Beltrán Gutiérrez Moliner, i a la casa i dos despatxos del directiu Javier López Madrid, gendre del president del Grup Villar Mir. A Jorge Fernández Díaz, impulsor de la llei mordassa i llavors ministre de l’Interior i gran inquisidor d’independentistes, li va cridar “l’atenció” que les actuacions que afectaven el PP només es produïssin en “moments polítics delicats”. Els populars també van demanar per partida doble la recusació de la jutgessa Rosa María Freire, que va investigar els 37 esborrats dels ordinadors de l’extresorer del partit Luis Bárcenas. El PP va considerar la jutgessa un “eficaç instrument del PSOE”. Amb anterioritat, els populars van dubtar de la imparcialitat de Freire per tenir un cosí d’Izquierda Unida. Finalment, divendres passat, el mateix dia que s’iniciava el congrés del PP, van transcendir les condemnes a 13 anys de presó de Francisco Correa, Pablo Crespo i Álvaro Pérez, el Bigotes –gürtelians convidats a les noces de la filla de José María Aznar–, per preparar contractes de la fira de Turisme Fitur convocats per la Generalitat valenciana.

A Catalunya també tenim antisistema ocasionals. Aquí hi ha les protestes que ha desencadenat l’operació policial contra el pagament de comissions d’obra pública –és a dir, amb càrrec al contribuent– gràcies a les quals es va finançar presumptament Convergència Democràtica. La coincidència amb el judici per la consulta del 9-N ha permès als antany guardians de l’ordre cridar a ple pulmó que es tracta d’una conspiració. El mateix Artur Mas ho va dir: “Es tracta de fer el dany més gran possible”. Poc importa que les imputacions de la setmana passada per l’operació anticorrupció arrenquin de la denúncia realitzada per una regidora, llavors d’Esquerra Republicana, al municipi de Torredembarra.

Amb el procés sobiranista en marxa, per a la vella CDC tota acció judicial o escorcoll policial forma part de la conspiració d’una potència estrangera, encara que l’ordre comenci al jutjat del Vendrell i els diners siguin completament nacionals. No importa que les donacions a Convergència coincideixin amb adjudicacions d’obra pública. O que entre el 2008 i el 2013, la Fundació Catdem (de CDC) rebés 7,1 milions d’euros de més d’un centenar de companyies. O que en unes setmanes, en fi, comenci el judici del cas Palau en el qual, segons el jutge, Convergència va percebre 6,6 milions d’euros de Ferrovial.

Però segur que tot l’apuntat es basa en una percepció esbiaixada. No té una altra explicació. Perquè, elecció rere elecció, els ciutadans atorguen la seva confiança als qui manegen amb semblant desimboltura els diners públics.